El 4 de setembre del 1924 va néixer Vicent Andrés Estellés, el poeta de Burjassot, el poeta contemporani del País Valencià, renovador i popular que ja ha esdevingut un clàssic. Estellés, el poeta del sexe i la mort, va injectar al país la poesia en vena, descarnada, salvatge, tendre i amarga, vital i enèrgica. Estellés va ser un referent literari i catalanista al País Valencià i, paradoxalment, fou ignorat durant molt de temps a Catalunya.

En una entrevista l’any 1982, deia “No passen mai uns dies que en despenjar el telèfon em sento dir que ets un fill de puta. La por d'una bomba no me la lleva ningú. Això és una guerra no declarada però oberta; l'anticatalanisme valencià és salvatge. Penso que el present, i també el futur, és molt amarg al meu país. Estem tornant al temps de les catacumbes.” Temps de violència ultra, una violència que va llevar la vida a molta gent, entre d’altres Guillem Agulló, i que també va patir un altre referent literari i nacional com fou Joan Fuster. Una violència encara present avui dia, que muda i ha pres formes diverses i que ha infiltrat la ideologia que la sustenta en les institucions i una part de la societat.
I fruit d’això la por, la por, que va ser gran, com a reacció de la societat, però també la resistència, la resistència de persones com l’Estellés, Fuster, Sanchis Guarner, Climent, Agulló o Cadenes, que ha esta referent i necessària per bastir moviments culturals i polítics que seguien donant identitat al País Valencià i el vertebraven a un projecte comú amb els països de parla catalana, que compartim llengua, cultura i història però també discriminacions, menyspreus i vexacions.

Un poeta, un periodista, un entre tants, que amb la seva resistència, amb la paraula, amb la quotidianitat i els records, va il·lusionar un poble i el va versar amb potència i passió. Molta gent de la meva generació el va tenir, el té, de referent i ho és també per a les anteriors i les posteriors. Gent que veiem com els poders compren les paraules, com la violència i l’amenaça forma part de la vida quotidiana, com la por es vol tornar a instal·lar entre nosaltres, com la resistència segueix sent imprescindible.

El periodista, el poeta, que posava al servei del poble la seva incontinència verbal amb els seus articles i els seus poemes. El seu Mural del País Valencià és un cant il·lusionant, optimista, enèrgic.

Un imprescindible que cal tenir present, no només en el record sinó convertint-lo en part del nostre dia a dia,  relacionar-lo amb la vida. Estellés, un necessari, un entre tants.