Aquest dimecres, al Parlament, hem viscut un altre espectacle innecessari, més digne d’un pati d’escola que d’una cambra de representació popular, per molt devaluada que estigui. No ha estat positiu per a ningú. El que més em preocupa, però, és que no només afecta els partits que s’hi han enganxat, sinó que afecta a tot el moviment sobiranista, que va molt més enllà dels partits. Per sort.

No ha estat un espectacle sorprenent. De fet, d’enganxades com aquesta, amb més o menys rebombori, ja n’hem vist un munt durant els darrers anys. Mentre al carrer tothom crida unitat, ells van a la seva. El divorci entre la gent i els partits es fa cada cop més evident.

Quan vam començar aquest procés que ens ha dut fins aquí, aviat farà deu anys, estàvem vivint una situació semblant, d’allunyament progressiu entre la classe política i els partits. Els índexs d’abstenció anaven creixent i molts votàvem perquè encara recordàvem aquells quaranta anys de franquisme en que això no es podia fer. Però cada cop més votàvem carregats de dubtes i convençuts que començàvem una nova legislatura en la que ens emportaríem un disgust rere un altre.

Llavors no vèiem un camí de sortida. Tot semblava lligat i ben lligat. Avui, però, hem vist que si volem, podem. Primer va ser l’ANC que ens va ensenyar el camí d’això que, en paraules modernes, n’hem dit l’apoderament social, l’apoderament dels ciutadans. A algun savi dels nostres li pot semblar el de sempre, però “tunejat” i prou. Crec que sis anys d’ANC ens han ensenyat que no es tracta només de maquillatge. Es tracta d’un veritable assalt al poder. Un assalt democràtic i pacífic, però un assalt al capdavall. I d’això va la cosa.

Durant aquests darrers sis anys hem anat veient com les estructures del sistema heretat de la transició del franquisme s’han mostrat incapaces de donar resposta als moviments ciutadans que, per diferents motius, han anat sorgint. I no ens enganyem, els partits han estat –i encara són- una peça clau d’aquell sistema. El mapa polític s’ha trasbalsat molt en aquests darrers anys, però encara li queda la sotragada més forta. O es produeix o tot tornarà a ser com era, tunejat convenientment.

Tothom accepta -els partits també- que això ho va començar la gent i ells, uns millor que els altres, s’hi han anat adaptant com han pogut. De fet, ara es nota més que mai que han actuat com un vaixell sense rumb en plena tempesta. Aprofiten qualsevol moment de calma, encara que sigui de calma aparent, per intentar portar el seu vaixell a aigües calmes. Tots treballen per tornar a tenir el control de la situació.

L’espectacle d’aquest dimecres, al Parlament, és l’enèsima mostra d’aquest comportament conservador, de com fer-ho per recuperar-se dels estralls de la tempesta. Ho fan els conservadors de sempre i els esquerranosos de tota la vida. S’adonen que estan defensant el mateix, la supervivència del sistema que els ha donat vida.

I d’això es tracta. Ras i curt. De canviar el sistema. O la independència la volíem per deixar-ho tot com està?

En sis anys, la societat catalana -almenys la part més activa- s’ha adonat que és ben cert que els partits són els instruments dels que s’ha dotat aquesta mateixa societat per la participació política. Les eines, els instruments, quan ja no serveixen han de canviar-se. Ha passat en la història recent d’estats tant propers com Itàlia i França. Ara ens toca a nosaltres.

Tot pinta que serà traumàtic. Però hem de procurar que ho sigui el mínim. Al ritme que anem, ben aviat la Crida Nacional per la República superarà el nombre d’inscrits –militants?- de tots els partits polítics sobiranistes. A les cares conegudes de gent provinent de tots els partits independentistes hi podem afegir la de molts militants més o menys anònims dels mateixos partits. Tal com va passar en el naixement de l’ANC, ni més ni menys. Si al carrer es crida unitat i ningú ho escoltava de veritat, ara toca dotar-nos de l'organització política que la faci possible i sòlida. Mentre calgui. Si després tornem al vell sistema de partits o en sorgeixen de nous, serà quan convingui, quan la ciutadania ho decideixi.

I que ningú desqualifiqui aquest moviment de populista, de personalista o dels “ismes” que se li acudeixin. Si es fa una crida, és per aplegar al màxim de gent possible i perquè tothom hi pugui dir la seva i n’acabi resultant allò que entre tots i totes vulguem. És un repte apassionant i imprescindible. Si hem arribat fins aquí, no farem un pas enrere. Com cantava l’enyorat Ovidi Montllor: ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer.