Cada cop són més les veus que es sumen a la urgència de formar govern. Peti qui peti, sigui amb qui sigui. Necessitem ja un govern que ens tregui de sobre el 155 i faci que les coses es moguin. Un govern desembussador. 

En Pere Aragonès, d’ERC, diu que cal concretar ja un executiu per “efectivitat”. El PDECat està endinsat en la cerca desesperada d’un nom que lideri el “pla D”. En Xavier Domènech proposa des dels "comuns" un govern d’independents que representi “àmplies sensibilitats del país”. Mentrestant, des de la CUP van repetint pregunta i resposta: Govern per a fer què? Govern per a construir República.

A ningú l’interessa repetir eleccions, però de fet ningú posa sobre la taula una proposta “efectiva” que les pugui evitar. Està clar que el front independentista no disposa ni full de ruta, ni d’estratègia ni de tàctica compartides. Òbviament aquesta manca de full de ruta comú s’amplifica si anem més enllà de la divisió de l’arc parlamentari en fronts i cerquem respostes en un (im)possible govern de concentració.

I sincerament, em sorprèn la manca de centralitat que se li dóna a aquest “per a fer què”, al full de ruta ni que sigui de mínims, en la cerca de propostes per investir president/a i formar govern. El fet que, com proposa Domènech, el govern pogués estar format per independents, no resol aquesta qüestió. Com a conseller d’Economia seria tant independent en Xavier Sala i Martí com la Miren Etxezarreta. Però sens dubte els resultats, les polítiques econòmiques que s’executarien des d’aquest executiu, serien diametralment oposades en una opció o en l’altra.

Independents que representin “àmplies sensibilitats del país”, especifiquen des de Catalunya en Comú. Però, per sort, la diversitat de sensibilitats en el país és molt àmplia. Per això cal posar sobre la taula, abans de pensar en noms i de proposar composicions de més o menys concentració, què es vol fer en aquesta legislatura. Tancar aquests mínims. Mínims sobre la defensa de l’escola pública, sobre la sanitat, sobre la renda mínima garantida, sobre la crisis en l’habitatge i l’espiral especulativa dels lloguers, sobre com fer front a l’asfixia econòmica de la Generalitat (el debat de l’IRPF que Junts pel Sí va evitar amb la pastanaga del referèndum)... i un llarg etcètera. I també sobre la sobirania del país, sobre el procés constituent, sobre si cal eixamplar (i com), si es vol tornar a fer un referèndum o tirar pel dret i construir República (i què vol dir això de construir República).

I per això cal seure, i parlar, parlar, parlar. Bilateral i multilateralment. Perquè aquí no es tracta de ballar un tango entre dos, sinó de sumar, sigui a una sardana o a un mambo. Malauradament per això cal temps, i s’ha perdut molt amb càlculs partidistes i manca d’estratègia i de tàctica, i el calendari corre. Per tant, més val que s’hi posin si, enlloc d’un govern peti qui peti, volem un govern que ho peti a l’hora de sortir de l’atzucac polític i de la crisi social.