Hem de començar a treure dels prestatges textos com els d'Una vella coneguda olor perquè l'ambient sovint sembla tret del retrat que feia aquella obra de teatre de Benet i Jornet, o del Dins un gruix de vellut d'Alexandre Ballester. Atmosferes asfixiants, i sensacions de roda de hàmster. És clar que buscar símils teatrals, ara que Hisenda reclama, canviant de criteri de la seva pròpia norma, unes quantitats astronòmiques de l'IVA de subvencions d'exercicis passats i amb auditoria passada, del Teatre Lliure o del Festival Temporada Alta, i també del MNAC, del CCCB, del Mercat de les Flors, però també de la CCMA o del Clínic per no parlar de teatres o museus.

El cas és que quan no es pot parlar amb propietat, el relat recula, et torna al passat. Quan es nega el llaç i es demonitza el color groc, que és aquell que llueixen els ciutadans per demanar la llibertat de consellers i dels "Jordis" empresonats, comences a pensar que la política es mou per estranys camins.

Trist, molt trist tot plegat. Trístissim viure aquest hivern, que potser avui pot canviar de color. Trist una vegada més de constatar el gran fracàs de la política d'aquestes últimes setmanes. D'aquesta gran distància que hi ha entre la gent de bona fe que defensava les urnes amb el seu cos, perquè si votés tant sí com no, i el cop de porra, que rep medalla i tot. No sé si això ho resoldran les urnes del 21 de Desembre. Les garanties de les urnes depenen del plàstic amb què estan fetes?

Una sensació de por, que projecta el 155, amb aquesta mena de paràlisi autonòmica. Qui defensarà Trapero? Qui demanarà que vagin a presó els agressors de Blanquerna? Per posar dos casos judicials que també afecten la Generalitat. Soraya Sàenz de Santamaria ho tirarà endavant en nom de la institució que administra? Què farà el ministre Méndez de Vigo amb les obres d'art de Sixena, per posar l'altre gran decisió de la setmana? Pregunteu-ho a Medinyà, i tindreu la resposta.

Amb tics i detalls que esborronen, ja sigui una carta adreçada a Josep Rull, signada per un seguit de funcionaris que li fan costat, i que no ha arribat al seu destinatari, i que han trobat rebregada al mig del carrer, davant de l'oficina de correus de Sant Cugat del Vallès. O sentir un president del govern com M.Rajoy dient que no entén perquè van canviar el nom del carrer on vivia a Pontevedra, i que duia el nom d'un almirall franquista.
Un ambient que pot canviar les pròximes hores i dies en funció del que acabi decidint també el jutge Pablo Llanera. En qui pensa Llanera? En les persones? En la llei? En la proporcionalitat? En els ocells o en la perdiu? Pensa en els seus col·legues belgues, i en la imatge internacional de la justícia espanyola?

Quina destrossa internacional. Quina destrossa d'hores i vides. De quina manera pesarà tot plegat en aquest 21 de desembre, i una campanya imminent. És Joan Margarit qui acaba de publicar una altra de les seves joies de llenguatge, un nou poemari titulat: Un hivern fascinant.

No sé si aquest ho serà per alguna cosa més que pel fet de tenir aquest poemari i recuperar mots i sentits, mentre de tant de prohibir el groc, tot agafa un color sèpia, una mena de negre i gris, arnat. Preparem-nos que arriba el fred àrtic.