Miquel Iceta i Núria Parlon celebraven plegats l'èxit de les primàries a can PSC. Un èxit perquè més de 9.000 militants hi van votar, i un èxit perquè durant la campanya l'esportivitat va regnar entre els dos candidats i perquè van aparèixer força als mitjans, certament. L'enhorabona.

Que el guanyador fos l'un o l'altra no canviava substancialment el panorama, però. Fet i fet, els posicionaments no distaven gaire, i en tot cas era més una qüestió d'imatge i de tarannà. Perquè en el tema clau que sacseja actualment el socialisme català (i espanyol), Iceta i Parlon anaven a l'una: votar no a Rajoy.

El PSC, doncs, votarà que no a Rajoy (se saltaran la disciplina de vot del PSOE?), i ho faran per coherència, que ha estat el mot repetit fins a la sacietat pels dos candidats. Coherència, perquè no es pot defensar un projecte (una mica) d'esquerres i fer president l'home que simbolitza (del tot) la dreta rància i reaccionària. Està molt bé i, si ho fan, caldrà felicitar-los. I esperar.

Esperar el pas següent, que serà el pas complicat de debò. Faci el que faci el PSC, si el PSOE s'absté en la votació per fer president Rajoy, el candidat del PP serà escollit president d'Espanya. Previsiblement, Iceta se'n rentarà les mans i dirà que han estat coherents i tot això i allò, i passarà per alt que formen part d'un partit que haurà estat imprescindible perquè a Espanya tot continuï igual.

I aleshores què? El PSC tirarà pel dret i es desentendrà del socialisme espanyol? O farà el triple salt amb tirabuixó, ens explicarà un sopar de duro, continuarà formant part del mateix grup al Congrés i qui dia passa any empeny? Aquí rau l'essència del sidral.

Tot és cosa de coherència, altra vegada. La coherència de voler defensar les seves idees (i atacar sense treva els seus rivals polítics) els duria a votar que no a Rajoy i, en cas que el PSOE s'abstingui, a separar-se dels seus companys de viatge i a prendre, finalment, decisions pròpies (¿seria un bon moment per tornar a allò del dret a decidir que el mateix Iceta va defensar no fa gaires anys i que van abandonar perquè des de l'oest no els sortia electoralment rendible?).

Si el que volen és mantenir la coherència amb el seu partit en l'àmbit espanyol (abans que amb les seves idees), i no volen dinamitar-lo completament, poden resignar-se a votar el que digui l'amo, i llavors sí que podrien continuar dins del PSOE i tan tranquils.
M'ensumo que la solució serà a mig camí, un nedar i guardar la roba en tota regla, i en aquest cas, ni seran coherents amb les seves idees ni amb el seu partit. Votaran que no a Rajoy i, malgrat l'abstenció del PSOE, no en sortiran.

I ves que en els aiguamolls de la incoherència no perdurin en aquesta davallada de vots eleccions rere eleccions, un fet ben normal quan qui els ha de votar no sap si tiren cap a una banda o cap a l'altra, i ja posats a fer s'estima més optar pels que no titubegen. No serà gens estrany que llavors l'espai del PSC tendeixi cada cop més a zero, únicament amb la perseverança melangiosa dels felipistes envellidíssims.