La distància entre Perpinyà (Catalunya) i Mialet (Occitània) és de 231 kms. No és, només, una distància geogràfica, sinó també, en aquest cas, religiosa. Al nord del país, annexat a França el 1659, el catolicisme va ser, al llarg de la història, un instrument d’afirmació de la catalanitat popular, enfront dels francesos heretges, una manera d’expressar el rebuig a l’assimilació que s’intuïa, en tots els àmbits. Mialet, per la seva banda, és al cor emblemàtic del protestantisme, a la regió de les Cevenes, a 80km al nord de Montpeller. Una placa col·locada en el mur del Castellet, el 2004, recorda els cevenols deportats el març-abril del 1703 a la capital rossellonesa per la seva condició de protestants, en plena repressió d’aquesta confessió religiosa a França, que, només de Mialet, foren 280 dones, 210 homes i més de 180 infants. Avui, aquesta població del departament del Gard voreja els 600 habitants...

S’hi arriba per una carretera de trànsit tranquil, serpentejant entre vinyes i una vegetació frondosa que enverdeix el paisatge, tant se val cap on miris, mentre endevines, a la zona més boscosa, algun rierol que va fent la seva entre fondalades. Als afores de Mialet, hi ha el Mas Souverain, la casa pairal de PèireLaporte, més conegut com a Rolland, el líder de la revolta dels camisards, els protestants revoltats a partir de la revocació de l’edicte de Nantes, el 1685, que permetia la llibertat de cultes. El segle de persecució s’acabà el 1789, amb la Declaració dels Drets de l’Home, però, durant aquest centenar d’anys, els protestants cevenols van haver de fer els seus cultes en la clandestinitat més estricta, anys de plom coneguts com l’etapa del Desert, recordant les tribulacions dels jueus de l’Èxode, errants pel desert durant quaranta anys. És per això que Museu del Desert és el nom que rep l’equipament museístic que ocupa totes les dependències de la casa pairal del mític Rolland i altres edificis que s’hi han anat arraïmant.

Hi arribem just a l’hora d’obertura, a dos quarts de deu del matí, i ens hi rep el director, amb qui ens reunirem al final de la visita. La noia que ens fa de guia ens reparteix uns fulls plastificats, explicatius del que s’exposa en el recinte, fulls que tenen en diferents idiomes, segons les llengües dels visitants, i que en el nostre cas són en...català! Comencem bé. La visita ens captiva des del primer moment per la diversitat, nombre i valor del material que tenim l’oportunitat de veure-hi. Ens crida l’atenció, particularment, les argúcies empescades pels hugonots perseguits per a amagar les escriptures i salvar-les de la destrucció: miralls rere els quals s’amagaven bíblies o nous testaments, bíblies diminutes conegudes com a bíblies de trena, ja que les dones les entaforaven a l’interior de la cabellera coberta per la còfia tradicional, calzes per al servei de comunió desmuntables en unes quantes peces per a ser dutes per persones diferents, cadenes de ferro autèntiques com les que duien els protestants condemnats a remar a galeres i amb les quals quedaven fermats als bancs, durant dies sencers, etc.

Mirant gravats i pintures sobre aquests protestants occitans, fent cultes d’amagat, en ple bosc i en grutes, no em puc estar de recordar les persecucions sagnants que, també aquí, han tingut durant segles els protestants. Durant els primers anys del franquisme, els protestants catalans es reunien els diumenges en cases particulars, en grups petits, on arribaven d’un a un o en parella, per no cridar l’atenció i havien de resignar-se a no cantar himnes o salms, sinó nomes a recitar-los, mentre es detenien pastors i se’ls desposseïa de la Bíblia, mentre feien cultes també al bosc, en plena muntanya o a la vora d’un riu. També aquí, doncs, els cristians sorgits de la Reforma van tenir els seus anys de Desert...

Com sempre que estic en una llibreria no puc escapar-me de la temptació de perdre’m una estona per la botiga del museu i adquirir-hi alguna de les novetats aparegudes enguany, coincidint amb els 500 anys de l’inici de la Reforma. A fora, l’aigua fresca alleuja la intensitat de la xafogor que s’ha anat ensenyorint de l’indret, en unes taules sota uns arbres d’ombra generosa i un silenci ambiental trencat només per la monotonia estrident del so persistent d’alguns insectes. En aquest lloc ara tan plàcid, on amb prou feines s’hi deuen aplegar en aquests moments una cinquantena de persones, cada primer diumenge de setembre hi acuden vora 15 mil protestants, vinguts d’arreu, per tal d’assistir a  l’Assemblea del Desert, enmig del bosc proper, on té lloc un culte central, cants i tota mena d’actes per a ser viscuts en família, ara ja, però, sense haver de patir per les seves conviccions.

Per curiositat, em fixo en la llengua de les converses d’altres visitants del Museu (alemany, holandès i francès) i ens fem la idea del tipus de públic que, anualment, hi acut de visita, en un nombre que s’ha disparat aquest 2017, a causa de l’efemèride que s’hi celebra, la qual és commemorada oficialment arreu, sobretot a Europa, amb congressos, exposicions, jornades, cicles de conferències o emissió de segells. Espanya, però, s’ha negat a posar-ne en circulació un, de segell de correus commemoratiu. Sembla, talment, com si l’esperit profund de la Inquisició i l’al·lèrgia històrica a la diversitat continuï sent inseparable del caràcter espanyol, si més no dels governants actuals. 

Aquí, tanmateix, hi ha actituds que marquen la diferència. L’any va començar amb un monogràfic sobre l’aniversari d’enguany, editat pel setmanari valencià El Temps, la primera setmana de juliol l’ICE de la UB va dur a terme un curs de formació permanent sobre aquesta matèria per a professors d’institut i fa pocs dies que, a Maó, s’ha acabat el cicle de set conferències sobre la Reforma luterana, amb concert final amb obres de músics protestants com Bach o Häendel. I demà mateix, sembla que l’ajuntament de Barcelona aprovarà una Declaració Institucional, amb el suport de diferents grups polítics, sobre el 500 aniversari de la publicació de les tesis de Luter, mentre al  Tinell hi ha una exposició titulada "Catòlics i protestants a Europa i Barcelona, segles XVI-XVIII" i, de cara a l’octubre, se’n prepara una altra de molt ambiciosa, al Caixa Fòrum de Montjuïc, sobre els 500 anys de Reforma protestant, en la qual s’exhibiran algunes peces de gran valor simbòlic i històric, algunes de les quals procedents, precisament, del Museu del Desert de Mialet. Hi ha moments, que no són pocs, en què un se sent orgullós de pertànyer a aquest país.