Catalunya continua canviant de color en el mapa electoral, si més no quan hi ha eleccions al Congrés dels Diputats, i del roig socialista i del lila 'en comú' hem passat ara al groc d'ERC. El partit acordió, que s'eixampla, es contrau i torna a expandir-se com si ho apostés tot a cada jugada, apuntant-se tants esclats d'eufòria victoriosa com retrets enfurismats, però deixant a poc a poc enrere un acomplexament històric envers els gegants tradicionals de la política catalana.

El columnista tanca els ulls i recorda nits electorals dels anys vuitanta en què ERC s'anotava zero escons a les eleccions generals: aquells temps de Francesc Vicens, de Joan Hortalà. Poc més de 84.000 vots en tots dos casos. Quan ERC vivia emparedada entre les dues visions centrals de Catalunya: la conservadora, comarcal i nacionalista, i la progressista, urbana i alhora confortable amb una idea d'Espanya que a tot estirar es podia desitjar reformar.

Esquerra no se'n sortia en el propòsit d'obrir un tercer espai en què la modernor cosmopolita pogués ser compatible amb una ambició de país il·limitada, on no es ridiculitzés la cultura autòctona tractant-la de 'cultureta' i alhora la noció de catalanitat traspassés l'esfera del folklore, els cors i les danses (precioses totes elles). Aquest imaginari va fer un manifest salt d'escala amb Carod: Catalunya ja no era el vestigi pur d'allò que, sospiràvem, havia estat en una altra era i que les dictadures s'endugueren, sinó el país d'ara, ampli i complet, preparat per assumir i lluir tot allò que tenia dins. De la tribu malenconiosa a la nació que pensa en gran i que ho encabeix tot perquè es nega a reconèixer-se només en una part dels seus conciutadans.

Quan Carod va assolir el mig milió de vots, a les eleccions al Parlament de Catalunya del 2003, va situar la fita següent en el milió de sufragis. El seu desig, o desafiament, s'ha acabat fent realitat quinze anys i mig després, i ERC té ara la responsabilitat de gestionar aquest èxit demostrant que ha superat tots els complexos: cap als germans grans (en mida, no pas en edat) i companys de viatge dels darrers anys i, també, cap a forces d'esquerres davant les quals a vegades s'ha sentit inconscientment impressionada.

La llarga insistència des de certs sectors en la unitat electoral s'ha estavellat contra uns resultats rotunds: sembla meridianament clar que, junts, ERC i Junts per Catalunya no s'haurien enfilat fins als 22 escons que han assolit per separat, ja que els republicans han atret votants de l'ala esquerra que no s'haurien acostat ni en estat d'embriaguesa a una papereta amb flaire convergent (com ja va passar el 27-S del 2015). La penetració d'ERC a l'àrea metropolitana, on quadruplica el suport a Junts X Cat a municipis com L'Hospitalet, dona cos a aquesta impressió, tot i que la prudència és bona consellera: si ens fixem en les zones netament grogues del mapa, mirant-les de prop, veiem que sovint es troben en els nuclis històrics de les poblacions, i no pas en els barris derivats de les onades migratòries dels anys seixanta.

ERC pot voler ser una Convergència d'esquerres, o potser, una força central que faci seus els ingredients selectes dels dos pals de paller històrics de la política catalana afegint-hi el segell independentista. Les circumstàncies anòmales de la política actual compliquen la interpretació d'uns números on juguen molts ingredients, alguns dels quals poden ser passatgers. Però, mirant enrere, mai no havia semblat que els anys vuitanta, amb aquella Catalunya dual, d'antagonismes que es complementaven, eren tan lluny i tan irrecuperable.