El món és dels homes. Literalment. Està pensat pels homes, fet pels homes i construït per als homes. Ens hi deixen treure el cap, és clar, però encaixant en els seus esquemes, edificacions mentals i models de funcionament.

Preparant una taula rodona amb dones –sembla obvi, però cal destacar-ho– que tindrà lloc dilluns sobre com construir una Unió Europea des d'una perspectiva feminista, demano amb un grup d’amigues que m’ajudin a pensar temes que podem portar al debat. En un minut en surten una dotzena.

Temes que, inevitablement, per regular-se hauran de passar per les mans i les ments dels homes, perquè ells són encara en gran majoria els líders polítics que fan i desfan. I remarco “ments” perquè alguns d’aquests problemes i debats, ni tan sols se’ls hauran ni imaginat.

La política d’impostos n’és un exemple: què es considera un article de luxe i què un de primera necessitat? A Espanya es vol reduir l’IVA de compreses i tampons després d’uns anys d’incomprensió total del govern de Mariano Rajoy, com si menstruar fos un luxe i un caprici.

Però tot allò que passa melic avall importa encara poc: més comprensió cap als canvis hormonals, dolors menstruals (i fins i tot d’ovulació de vegades, ho sabíeu?), cap als casos de violència obstètrica, més investigació, divulgació i coneixement sobre malalties femenines, com l’endometriosi, i menys criminalització per unes baixes maternals que són ridícules i que ens obliguen a fer de superdones i supermares per no perdre els trens a la feina, que ja sabem que passen pocs cops.

I tot això sense tenir en compte que les 16 setmanes no són suficients, però no solament per a la mare, sinó tampoc per al nadó. I que treballar fins al mateix dia del part està molt bé si vols i si pots, però que no caldria haver de fer segons quins esforços quan les últimes setmanes ni tan sols t’entren les sabates als peus d’inflats que estan.

També caldria encara més interès en la diagnosi i en l’explicació de la salut des d’una perspectiva femenina. Fins fa unes dècades, es van tenir en compte com a normals els nivells de colesterol o de glòbuls vermells dels homes. I encara avui se’ns explica que un dels símptomes per detectar un atac de cor és un dolor que va des del pit fins al braç, quan en el cas de les dones la clínica és diferent.

Violència masclista i abusos sexuals encara poc penalitzats i que criminalitzen les dones perquè “hauria d’haver sabut que si li feia un petó, és que volia sexe complet”, xarxes de prostitució... han de ser, sens dubte, punts de mira obligats en les forces policials i judicials, en l’esforç de construir una societat on a la dona no se li faci mal.

L’urbanisme no s’hauria d’escapar tampoc de la perspectiva de gènere. Carrers més ben il·luminats a la nit com a mesura de seguretat, metros vigilats o autobusos nocturns en què les dones puguin demanar la parada allà on vulguin per evitar camins perillosos. I incidir en l’educació feminista –que és inclusiva, per si queda algun dubte– des de petits a les escoles, alhora que es fomenten les carreres de ciència i tecnologia entre les nenes en comptes de les tradicionals que les caracteritzaran com a cuidadores.