El New York Times va publicar el dia de la revetlla de Sant Joan una editorial interessant que no estic segura que s’hagi llegit íntegrament per tots els que l’han comentada de manera oportunista. Em refereixo que el Twitter no permet grans reflexions, però si fàcils apropiacions de paràgrafs descontextualitzats.

Que un rotatiu dels Estats Units decideixi escriure una editorial sobre el conflicte que es viu a Catalunya en referència a la seva relació amb l’Estat, i es posicioni a favor de consultar a les urnes als catalans és un fet destacable i determina la gravetat del conflicte. Però el rotatiu es decanta clarament per una Espanya unida, per un vot contrari a la independència de Catalunya.

L’editorial és especialment sever amb el govern d’Espanya, acusant-te’l de ser incapaç de mantenir la "seva casa en ordre" i afirmant que si fos capaç d’endreçar els greus problemes polítics i de desigualtats socials, fiscals i territorials que avui té plantejats, podria aturar els impulsos secessionistes.

La manca d’acció del govern de l’Estat, la legislatura fallida per incapacitat d’investir un president i la repetició de les eleccions, la utilització de mesures només judicials contra les institucions catalanes, suposen per al consell editorial d’aquest prestigiós diari, una mostra de la manca d’intel·ligència a l’hora de resoldre problemes greus.

No sé si l’actual situació dels EUA els permet seguir pontificant amb la mateixa capacitat d’influència que abans, però acceptant que és molt important que l’editorial hagi dit amb meridiana claredat que els catalans han de poder votar, també diu que han de votar no a la independència i que el parlament català ha iniciat el camí de la secessió havent aconseguit menys de la meitat dels vots de l’electorat que va participar en unes eleccions que s’havien plantejat com a plebiscitàries i valoren molt positivament que una majoria vulgui romandre dins l’estat dspanyol, cosa que vinculen a pertànyer a la Unió Europea.

Es tracta d’una enèsima crida a la utilització de la política intel·ligent per a resoldre els conflictes greus. Però més enllà d’una gran efervescència a les xarxes, aquest nou clam restarà en l’oblit dels passadissos de la Moncloa i en les lectures esbiaixades dels Passos Perduts del Palau del Parlament.

Passem massa de gairell per els episodis que van succeint-se en l’anomenat procés, sense aturar-nos ni tan sols a analitzar les minúscules escletxes que el propi Tribunal Constitucional ens ha escrit i l’actual majoria parlamentaria ha preferit ignorar com ara l’afirmació de que la Constitució no ha de confondre’s amb una exigència d’adhesió positiva perquè en l’ordenament de la nostra democràcia parlamentaria no hi ha cabuda per a una “democràcia militant”, és a dir per un model en el que s’imposi no el respecte, sinó l’adhesió positiva i incondicional; o que el dret a decidir pot entendre’s d’acord amb la Constitució, establint que els poders públics hauran de fer-lo possible.

Preferim parlar del material que es construiran les urnes i de qui obrirà la tanca del patí del col·legi electoral; però oblidem el més important: la naturalesa de la convocatòria que ha de cridar a tot el cos electoral i ha de ser viable; doncs un govern no pot fiar les seves promeses a la mobilització ciutadana. El govern català també ha d’atendre els clams a la política intel·ligent que li formulen instàncies molt diverses i la major part de la ciutadania.

El gran missatge que cal fer arribar a les democràcies consolidades del món és que el pacte constitucional fou possible gracies a Catalunya i els catalans, i que la incorporació de les nacionalitats a la Constitució va significar la victòria diferida del catalanisme republicà encarnat per Bosch i Gimpera que adoptava la veu de Roca Junyent i Solé Tura i que qui esta incomplint la Constitució no és Catalunya, sinó un govern recentralitzador, immobilista, incapaç d’entendre la complexitat del que hauria de resoldre, d’endreçar com li reclama The New York Times i molts milions de ciutadans.

És el govern d’Espanya qui incompleix la Constitució en intentar fer-nos creure que defineix una “democràcia militant”, inamovible, quan és tot el contrari.