A finals del mes passat el president del govern espanyol Pedro Sánchez viatjava a la Xina i s’entrevistava amb el primer ministre de la República Popular de la Xina, Li Qiang, amb el president Xi Jinping i amb el de l’Assemblea Popular Nacional, Zhao Leji. La primera reunió, responia a la commemoració del mig segle de l’establiment de relacions entre els governs de Madrid i de Beijing i es va centrar en les relacions econòmiques i comercials entre els dos països, el turisme, l’agricultura i l’intercanvi cultural. La reunió amb Zhao Leji era protocol·lària i de deferència institucional. Sens dubte, la més important era la que va mantenir amb Xi, perquè era el primer dirigent europeu que es reunia amb ell a Beijing tot just després de la trobada d’aquest amb Vladímir Putin a Moscou i poc abans que el govern espanyol assumeixi la presidència europea el proper 1 de juliol.

A ningú se li escapa que, més enllà de la reciprocitat aranzelària en les relacions comercials entre la UE i la Xina que és el país que importa més béns europeus i el tercer d’on provenen les importacions de la UE, el gruix de l’entrevista amb Xi va versar sobre la guerra d’Ucraïna i la necessitat de trobar com més aviat millor un acord de pau satisfactori per Ucraïna, posició que Sánchez comparteix amb els líders europeus Olaf Scholz i Emmanuel Macron davant la posició més intransigent d’alguns governs de l’Europa de l’Est, com Polònia, que aposten per un rearmament total i per una victòria contundent d’Ucraïna. En definitiva, tot i l’escassa cobertura del viatge pels mitjans xinesos, en contrast amb la premsa espanyola i europea, i una certa desconsideració de Li Qiang quan arran de la posterior visita de Macron declarava que aquest era «el primer líder d'un dels principals països occidentals» que visitava la Xina després de la reelecció de Xi, el viatge de Sánchez denotava un gir pragmàtic en la posició de la UE respecte a la guerra d’Ucraïna i el paper de mediador que pot fer la Xina, que no ha condemnat la invasió, però que tampoc l’aprova i formalment no subministra armes a Rússia.  

El següent dirigent europeu en viatjar a la Xina i entrevistar-se amb Xi ha estat Macron, que ho ha fet acompanyat de la presidenta de la Comissió Europea Ursula von der Leyen entre el 5 i el 7 d’abril. Entre els objectius de la trobada figuraven la reactivació i l’enfortiment de la cooperació econòmica entre la UE i la Xina, sense caure però en la dependència en determinats productes bàsics tal com es va visualitzar durant la pandèmia de la Covid-19; l’intent -no aconseguit- d’allunyar Beijing de Moscou, cosa força difícil perquè, més enllà del retòric acord d'"amistat sense límits" signat el febrer de 2022, entre la Xina i Rússia, una derrota contundent d’aquesta última reforçaria la supremacia occidental i el lideratge dels Estats Units i afebliria la legitimitat del poder xinès com a hereu històric del comunisme; i, per descomptat, reconèixer amb condicions el paper mediador de la Xina i insistir, com havia fet Sánchez, en què Xi escoltés les raons de Volodímir Zelenski, cosa que, probablement, potser sí que farà per tal de reafirmar la importància econòmica i tecnològica xinesa amb un lideratge polític internacional i una capacitat de mediació tant o més eficaç que la de les institucions de l’ordre liberal d’inspiració i lideratge occidental.

És cert que a la UE sembla que se li ha obert una finestra d’oportunitat per consolidar unes relacions amb la Xina que els Estats Units, ateses les tensions que els dos països mantenen entorn de Taiwan i els Mars de la Xina Oriental i Meridional, no estan en condicions de mantenir. La UE podria fer de frontissa entre les dues potències que competeixen per l’hegemonia, la qual cosa comportaria, un fet improbable mentre perduri una administració demòcrata, una menor supeditació respecte als Estats Units. Això no obstant, el gir de la UE no implica que s’hagin esborrat els punts de fricció que manté amb el règim de Beijing, com evidencià poc abans de viatjar a la Xina en un discurs ple de retrets Von der Leyen en què acusava el règim xinès de ser repressiu a l’interior i assertiu a l’exterior i afirmava que "l'objectiu clar del Partit Comunista Xinès és un canvi sistèmic de l'ordre internacional, amb la Xina al seu centre... Ho hem vist amb les seves posicions als organismes multilaterals, que mostren la seva determinació de promoure una visió alternativa de l'ordre mundial".

Euronews recollia les principals tensions entre la Xina i la UE, que tenen a veure amb la posició de Beijing en la guerra d’Ucraïna, perquè es creu que darrere l’ambivalència xinesa i la seva suposada neutralitat s’amaga un posicionament favorable a Moscou i no s’ha diluït la preocupació per una possible ajuda militar (diferents mitjans europeus han denunciat que extraoficialment empreses xineses subministraven armes lleugeres, drons i material militar a Rússia a través de Turquia i els Emirats Àrabs); amb la desinformació i l’acceptació del discurs del Kremlin, sovint a través de mitjans oficials, de la invasió d’Ucraïna i els crims de guerra perpetrats per l’exèrcit rus; amb una creixent preocupació per la penetració de la tecnologia xinesa fins a l’extrem de prohibir algunes aplicacions de Huawei i TikTok per considerar que poden estar treballant pels serveis d’intel·ligència xinesos, al mateix temps, els Països Baixos han restringit l’exportació de semiconductors a la Xina; amb les pràctiques econòmiques deslleials de moltes empreses xineses que gaudeixen d’un tractament preferencial del govern que, alhora, pren represàlies contra països petits de la UE com Lituània; amb la violació sistemàtica dels drets humans de la població uigur, amb detencions arbitràries a la regió de Xinjiang, i amb la situació que es viu al Tibet i a Hong Kong; i finalment, amb el sistema de sancions i contra sancions: el març de 2021 la UE imposava sancions a quatre funcionaris xinesos i Beijing ho feia amb cinc eurodiputats, i, en conseqüència, l’acord d’inversió UE-Xina va quedar suspès indefinidament, la qual cosa és un motiu de preocupació pels inversors europeus i per les empreses i el govern xinès.

En definitiva, tres dirigents europeus que amb el seu viatge volen visualitzar un gir en la política exterior europea envers la Xina, però que també volen tapar els problemes interns (França encesa per l’ampliació de l’edat de jubilació aprovada per Macron; una reelecció cada cop més compromesa per la manca d’acord entre Sumar i Podem en el cas de Sánchez; el fracàs relatiu a Ucraïna d’una Comissió Europea liderada per Von der Leyen) amb una projecció exterior en un moment delicat de les relacions amb la Xina i de la guerra d’Ucraïna.