La majoria absoluta de Jordi Pujol l’any 1984 inaugura unes certes pautes en el  sistema de partits català que es mantenen amb relativa estabilitat fins l’any 2012. La realitat que es configura en aquell moment és fruit de l’efecte combinat de la LOAPA, la crisi del PSUC i la capitalització per part de CiU de la legislatura constituent. Però tornem al sistema de partits.

En primer lloc, es consoliden dos grans partits -CIU i el PSC- al voltant dels quals s’organitza la vida institucional i política; en aquest periode és impensable plantejar governs o coalicions de govern, en l’àmbit català però també municipal, sense la presència preeminent d’una d’aquestes dues formacions polítiques.

En segon lloc, a part dels dos grans partits es rellevant el paper de l’espai ICV-EUiA/PSUC, ERC i PP en l’activitat legislativa però també en l’executiva. Per això alguns politòlegs li han donat al nostre sistema de partits el nom de “pluralisme limitat” o “multipartidisme moderat”.

En tercer lloc opera el fenomen del vot dual: mentre a les eleccions al Parlament de Catalunya les guanya CIU (amb l’excepció de 1999 que el PSC obté la victòria en vots, fet d’especial rellevància perquè suposa l’inici de la fi de l’hegemonia convergent), les eleccions al Congrés de Diputats les lidera el PSC. En quart lloc, i en relació amb l’anterior, s’ha d’identificar el fenomen de l’abstenció diferencial. De forma sistemàtica, alguns sectors socials no senten la mateixa interpel·lació davant aquestes dues cites electorals.

L’entrada de C’s al 2006 i de la CUP al 2012 al Parlament comença introduir canvis. Però és l’impacte del 10-J –manifestació en contra de la sentència de l’Estatut i el posterior desencadenament del “procés”- i del 15M el que transformarà de manera profunda les dinàmiques partidistes fins el moment conegudes. Només cal mirar indicadors que mesuren la fragmentació o la volatilitat del sistema de partits per entendre que les mutacions són tan profundes com aquelles produïdes durant els primers anys d’autogovern. En aquest marc de canvis, s’apunten tres moviments, encara precaris i temptatius.

1) ERC: la substitució de l’espai convergent. La participació d’ERC al Govern no li ha passat factura (com així esperava l’altre soci de JxSí). Al contrari, s’identifica un gir cap a la dreta dels de Junqueras per crèixer electoralment a costa de l’ex-CDC: l’autodefinició com els “true liberals”; els pressupostos sense noves mesures de fiscalitat progressiva; o el fre a propostes progressistes al Parlament (acabar amb concerts d’escoles que segreguen per sexe, reduir taxes universitàries o mesures per controlar lloguers abusius) són algunes de les mesures d’aquesta aposta. No és gratuïta tampoc la pressió sobre el govern d’Ada Colau i les agressives crítiques als “comuns”.

2) C’s: de l’anticatalanisme a la consolidació d’un projecte liberal. Els bons resultats obtinguts el 27-S no es poden mantenir en un context no plebiscitari. Arrimadas ho sap i ha començant a temptejar ocupar un espai de centre-dreta, moderat nacionalment i pragmàtic amb Madrid en aquests moments orfe d’espai polític i electoral després de la superació del projecte de CiU per part de PDECat. On no arribi ERC podria ser espai de disputa per C’s.

3) "Comuns": la construcció d’una esquerra nacional. Si bé algunes veuen aquest espai com una substitució del PSC, els de Domènech dibuixen un projecte propi amb una major transversalitat. Emulen l’històric  PSUC però amb la idea desbordar-lo. Com a dada: en la darrera contesa electoral, ECP esgarrapa de manera rellevant, i en creixement, vot a la Catalunya no metropolitana. La voluntat de construcció d’un subjecte català propi, però alhora amb aliances fraternes amb altres forces polítiques de l’Estat i Europa, pot facilitar la materialització d’una força política hereva del catalanisme de progrés.