En tots els estudis i enquestes, en el conjunt de territoris de llengua catalana, les Terres de l’Ebre encapçalen el rànquing de normalització del català. I això tant pel que fa a l’ús oral de la llengua, com a la retolació privada dels comerços o la senyalització oficial. Per això, com que la llengua hi flueix amb serena naturalitat, la incorporació de nova població immigrant a la comunitat lingüística es fa amb facilitat, sense que, en cap moment, hi hagi cap sensació d’estridència, radicalitat o obligatorietat forçada. Ras i curt, els que hi arriben de fora passen a parlar la llengua de dintre, dels que ja hi eren, com en qualsevol altre país. Dit d’altra manera, la presència del català forma part del paisatge natural ebrenc, hi és tan normal a tot arreu, a tots els àmbits, per a tots els usos i funcions, que no diríeu que us trobeu a Catalunya...

Sobta, doncs, que en un reportatge recent sobre l’Aldea (Baix Ebre), TV3 subtitulés alguns dels personatges locals que hi apareixien. Sobta com no sigui el cas que, algun cappare de l’ens televisiu, cregués que hi parlen un idioma diferent de l’habitual a Barcelona (el castellà?) i, per tant, s’imposava la subtitulació. Aquesta tècnica és l’emprada quan qui enraona utilitza un idioma diferent o bé es produeixen dificultats de comprensió oral. En quin dels dos criteris es va basar TV3 per subtitular la gent del Baix Ebre? Que no els entenien, a Sant Joan Despí? No es van adonar que allò que parlaven era català? Òbviament, no era el mateix català que Sant Gervasi, Vic o l’Empordà, indrets els parlants dels quals a ningú no se li acudirà mai de subtitular.

Vull creure que va ser un gest de bona fe, per facilitar la comprensió del que es deia, però de bones intencions l’infern n’és ple. I, de vegades, és pitjor el remei que la malaltia. Vaig veure que algun dels cotxes carregats de verdura, de gent de la cooperativa de l’Aldea, lluïa l’adhesiu del burro català, com a ostentació d’una afirmació identitària. I que la marca comercial amb què es comercialitzaven els productes de la terra era, significativament, “el petit català”. Més clar, aigua. A més, en una enquesta territorialitzada sobre el suport a una hipotètica independència nacional, l’índex més elevat de suports al “sí” es produïa, justament, a les Terres de l’Ebre i no pas al centre o al nord del Principat. Per això la mesura subtituladora deu haver deixat atònita la bona gent ebrenca, perquè, en certa manera, era una forma de tractar-los com a no catalans, o menys catalans, o catalans d’una altra manera... Ben mirat, sí que en són de catalans d’una altra manera, perquè és el lloc del país on més s’utilitza el català i on més partidaris hi ha de la independència de Catalunya.

No descobreixo res si afirmo que, per a molta gent de Barcelona, Catalunya s’acaba a Sitges, això sí, sovint passant per alt que per anar de la capital fins a aquesta població del Garraf, cal passar pel Baix Llobregat, que també existeix. El Camp de Tarragona, les comarques de Ponent i les Terres de l’Ebre, no existeixen. Catalunya encara és, per a molts, Barcelona i el cor de Catalunya, i la plana de Vic i Girona, l’Empordà, la Cerdanya, la Costa Brava, el Puigmal, el Turó de l’Home, Montserrat i la sardana. Tots els elements de catalanitat simbòlica referencial són de la Catalunya Vella. Els calçots i els castells fa, com aquell qui diu, quatre dies que han entrat a formar-ne part. Però la jota apareix encara com a exòtica i, pel que es veu, el parlar de l’Ebre com a incomprensible.

Aquesta visió reduïda del país es tradueix també en termes de poder polític. Si ets de Lleida, posem per cas, siguis del partit que siguis, saps que, a tot estirar, podràs arribar a conseller d’Agricultura. Si ets de l’Ebre o del Camp, més val que ho deixis córrer. Només cal veure, amb l’excepció de set anys, la composició dels diferents governs de la Generalitat del 1980 ençà, inclòs l’actual, per confirmar el que dic. Tan sols amb una visió nacional del territori, amb un projecte de país inclusiu i no excloent, tindrem algun cop una societat cohesionada, al voltant d’objectius nacionals comuns.

Per això són tan lamentables episodis com l’assenyalat aquí. Cal tenir més tacte, més delicadesa, més sensibilitat. Si la comunicació interdialectal en català fos la quotidianitat en els nostre mitjans de comunicació, com ho és en els espanyols, els francesos, els anglesos, en tots els altres, aquest fet mai no s’hauria produït. Lamentablement, encara és molt poc habitual sentir parlar en català de València, de Mallorca o de l’Ebre, no com una excepció periòdica, una curiositat antropològica o una raresa de la història, sinó com un factor de normalitat. Per això penso que no està tot perdut quan sento, a TV3, les cròniques de Fàtima Llambrich, de l’Ametlla de Mar, informant-nos que “lo Duc de Palma ha arribat en esta sessió del judici”, com la cosa més normal del món. Perquè ben mirat, ho és. Que hi arribi i que el jutgin...