Una nació, una cultura, tal i com ho entenem a Europa, no és més que un espai compartit d’interessos, emocions, referents i complicitats. Lògicament, tenir estat hi ajuda, però no sempre l’estat fa la nació, per més que la nació, quan vol, fa l’estat. Espanya, tot i tenir estat, no ha aconseguit de fer-nos de la seva nació, per exemple, malgrat que porta segles intentant-ho, amb un cert èxit, tot s’ha de dir. No negaré la importància de l’economia i de tota l’arquitectura institucional, jurídica, administrativa, de defensa i seguretat, en la configuració d’una imaginari nacional. Negar-ho fóra d’il·lusos. Però pot haver-hi tot això i més i, en canvi, que no hi hagi el factor humà, aquella part que no és freda, postissa, que no és cap giny forçat o inventat. Em refereixo a la capacitat d’emocionar-te davant un estímul concret, per minúscul que pugui arribar a ser, en sentir una música concreta, una expressió determinada, uns mots, un nom, que fa que et sentis vinculat a unes altres persones que també s’emocionen pel mateix, perquè s’hi identifiquen i ho assumeixen com a propi, com a pertanyent al personal univers de referències socioculturals que totes les persones tenim. Sense això pot haver-hi estat, però el que no pot haver-hi és nació.

La llengua és, en aquests casos, un lligam solidari, de consciència de grup, fortíssim. Per això no són pocs els escriptors que han deixat escrit allò que la seva llengua era la seva pàtria, l’àmbit de tots els àmbits. A tots ens ha passat, tombant món, que en sentir algú que parlava català, per remot que fos l’indret, ens hi hem sentit vinculats tot d’una, com amb una mena de lligam difícil de descriure, però en canvi, existent i viu. D’immediat ens crea simpatia i proximitat i reaccionem com assegurava el gran Joan Fuster: “puix parla català, vejam què diu”, pel cap baix. El fet de no ser una raça, sinó una cultura, ens ho fa tot més planer, ja que una cultura és, bàsicament, una llengua i una llengua es pot aprendre. Quan algú vingut de fora, parla català, als nostres ulls ja és també un dels nostres, s’ha incorporat al nostre món quotidià, és, en definitiva, un català més entre catalans, tingui el color de pell que tingui, hagi nascut tant se val on o parli a casa seva en un idioma diferent al nostre. L’idioma d’un poble, doncs, constitueix un senyal fortíssim d’identificació i, alhora, d’afirmació. És una manera de dir “jo sóc d’aquests” o bé “jo vull ser d’aquests i per això parlo com ells”...

Per això, al llarg del temps, aquest país s’ha salvat per una suma indescriptible de gestos, d’actituds, amb capacitat per generar complicitat amb tots aquells que comparteixen un mateix codi que no cal, doncs, desxifrar, perquè també és el seu. Gent anònima que, en els anys difícils, es mantenia al servei d’aquest poble, sovint amb gestos aparentment innocus, però carregats de significat. Maries o Ramons que perdien l’accent de la vergonya i Núries i Antònies que guanyaven el de la dignitat. Establiments on el català hi apareix amb una naturalitat que el fa inseparable del paisatge. Actituds, treballs de formigueta, dia a dia, que sumats al d’altres formiguetes, acaben per esdevenir una gesta colossal. Llibreters, quiosquers de la cantonada, historiadors i poetes de poble, cronistes sense títol, però amb la legitimitat que et dóna la vida i que els altres te la reconeguin.

Hi penso, sovint, com quan he llegit, aquests dies, que s’havia mort en Josep M. Vidal Hernàndez, l’ànima de l’Enciclopèdia de Menorca, persona activíssima a l’Institut Menorquí d’Estudis, que ja havia estat objecte de diferents distincions i reconeixements. La seva abnegada i ferma dedicació a la recuperació i divulgació del patrimoni cultural i històric de l’illa ha estat impressionant i no sempre ha tingut, més enllà de Menorca, el reconeixement adequat. Ningú no fa res perquè, un dia, algú recordi que ho va fer i li muntin un homenatge o li pengin una medalla.  Però sí que saps, quan fas, que el teu gest et transcendeix, que va més enllà de tu, perquè coincideix amb altres gestos i altres actituds que també són teves, perquè t’hi acabes reconeixent. Sense aquests gestos i aquestes actituds, no hi ha futur per a cap nació.  Si hem fet el llarg viatge a través de tants túnels foscos i tantes llargues nits ha estat, precisament, per aquests gestos i aquestes actituds. Gràcies a totes les persones que n’han estat protagonistes, contra tota esperança. Per això ara som on som, camí d’un dia esplèndid, lluminós, assolellat: el de la llibertat.