Fa temps que la vida del Parlament està tenallada per la teranyina judicial del procés, però també per les discrepàncies irresoltes i els interessos partidistes. Uns i altres s'erigeixen en els garants del prestigi de la institució i assenyalen la desídia del rival polític quan, en realitat i en diferents graus en funció de la qüestió i el càrrec que s'ocupa, la responsabilitat de la seva minorització és col·lectiva. Porta el segell d'independentistes i de no independentistes, per molt que tots s'omplin la boca d'estar defensant la sobirania i l'honorabilitat d'una cambra de representació que hauria d'estar abocada a defensar en totes les esferes la seva funció legislativa. Per a alguna cosa la ciutadania va escollir 135 diputats.

No reconèixer la barbaritat en què la JEC ha situat el Parlament per l'escó de Pau Juvillà és, d'entrada, fer un flac favor a la institució. Ja no és que la cambra estigui sota la batuta dels tribunals, sinó d'un òrgan administratiu que s'ha pres la llicència de suplantar la justícia i que ni tan sols espera la resposta del Tribunal Suprem sobre les cautelars per apartar un càrrec electe i amenaçar la presidenta Laura Borràs. Més enllà que aquí s'estigui inhabilitant un diputat pel simple fet de no retirar uns llaços d'un despatx durant unes eleccions en les quals ni tan sols es presentava el seu partit, s'està desprotegint els votants que van escollir el seu representant per Lleida. A més, en aquest cas, el Parlament va fer ús de les competències seguint precisament la doctrina de la sentència del Suprem en el cas Torra, un camí obert tan evident que, fins i tot, el PSC va avalar votant a favor de la condició de diputat de Juvillà fins que no hi hagués sentència ferma.

Si res s'ha mogut, si el Suprem encara no s'ha pronunciat, per què els socialistes canvien ara d'opinió i, entre l'ordre d'un òrgan administratiu i la votació del Parlament, de la qual van participar, trien ara defensar la JEC? El Parlament se supedita a l'interès dels socialistes -que argumenten ara que la LOREG és clara quan un dirigent és sentenciat com a inelegible- per no entrar en xoc amb els òrgans judicials -o, en aquest cas, falsament judicials-, a costa de menystenir-ne les competències i la sobirania. 

Que la resposta al xoc amb la JEC sigui la proposta de Borràs secundada per ERC i CUP d'aturar l'activitat del Parlament és un altre contrasentit. S'assegura que es pretén defensar els drets de Juvillà mentre es vulneren els drets dels 134 parlamentaris restants. S'argumenta que es treballa per reivindicar la sobirania del Parlament, i en realitat el que es fa és suspendre la possibilitat del Parlament d'exercir la seva sobirania -ja prou colpejada externament- com si s'apliqués una mena de 155 des de dins. Se sosté que cal tenir en compte els electors que van fer diputat Juvillà i s'obliden tota la resta d'electors.

Tot plegat, una paradoxa amb una altra intenció soterrada: supeditar el Parlament a l'interès d'exhibir una desobediència gesticulada que Borràs sempre ha reivindicat i que només es pot veure si és real si el diputat de la CUP continua votant -de forma delegada, degut a la seva absència per motius de salut- i a si cobra la nòmina de febrer. Per a les dues coses, cal també la implicació de funcionaris. Si això no passa, l'acció de la presidenta haurà estat la mateixa que la del seu predecessor, Roger Torrent. Sense activitat parlamentària, però, la presidenta esquiva fer evident si s'està complint o no l'ordre de la JEC, estratègia de la qual, encara que la critiquin entre bambolines, n'estan sent còmplices tant ERC com la CUP. 

D'aquesta utilització del Parlament no se'n salven tampoc els comuns, ara a tomb de la reforma laboral. Després d'haver reivindicat el seu paper "útil" al Parlament aprovant els pressupostos, acció que es va produir a canvi de reclamar a ERC l'aval als de l'Ajuntament de Barcelona, ara han amenaçat amb aparcar aquesta "utilitat" reivindicada si els republicans no aproven la reforma laboral al Congrés. Què vol dir retirar el suport a Aragonès? Que En Comú Podem no votarà la llei trans que prepara el Parlament o la llei antidesnonaments promoguda per les entitats i apadrinada per una majoria política? O no necessitarà el vot dels republicans al Congrés per aprovar la llei d'habitatge o de memòria històrica? I Colau ja no buscarà el suport d'ERC a les seves iniciatives al consistori? L'efecte dòmino és evident. Tot plegat, per unes amenaces estèrils que no fan més que supeditar la cambra catalana als interessos en altres institucions. 

Ja seria hora, ses senyories, que deixin de creuar acusacions sobre qui devalua el Parlament per posar-se a dignificar-lo entre tots en comptes de considerar-lo subsidiari dels seus interessos partidistes i, fins i tot, de vegades, personals.