Per molt que s’entestin a judicialitzar el procés cap a la independència, fent interpretacions de la norma, el procés només es pot plasmar amb una votació on la majoria del poble de Catalunya decideixi que vol un estat independent i, en conseqüència, amb una declaració part del Parlament català. I prou. Aquests camins que marquen amb canvis de la Constitució espanyola és disfressar el procés, per amagar que és un procés exclusivament polític. A vegades sembla que el dia 9 de novembre farem una enquesta amb urnes i no vinculant. I posats a fer també pot ser sense urnes.

Quan sigui que votem, un referèndum, una consulta o unes eleccions plebiscitàries, el resultat, diguin el que diguin juristes, politòlegs de prestigi mundial, serà vinculant, perquè serà la voluntat del poble. I haurem de trencar la legalitat. I hi tindrem dret perquè serà la nostra voluntat. Caldrà gestionar-ne el resultat.

Aquesta setmana el president de la Generalitat, Artur Mas, ha deixat escrit que treballa en el procés per la transició nacional cap un estat independent. Sense ambigüitats. Agradi o no, ell el lidera. Ho ha signat amb en Joan Carretero, exconseller de Governació i un dels guionistes del procés. I volem ser independents per “poder ser”. No vam poder ser quan Europa era a la Il·lustració, i ara volem ser-hi. Per contribuir amb la nostra visió del món en aquest temps de canvis.

No ha de tornar a passar que aprenguem els nostres escriptors, poetes, pintors, urbanistes a l'edat adulta o mai. Ens han pres la consciència del coneixement i descobrim ara que fa 100 anys molts catalans es van allistar a la Gran Guerra, la “guerra de les nacions”, que deia Rovira i Virgili pensant que a l'Europa que sortiria del conflicte hi tindria cabuda l'Estat català. Era la primera internacionalització del cas dels catalans després de la desfeta de 1714. I tornem a estar al mateix lloc, repetint la història. No defallirem fins recuperar el que ens van prendre amb les armes, però ho farem amb les urnes.