L'altre dia, El Matí de Catalunya Ràdio va promoure un pedagògic debat sobre l'assumpte que més preocupa el personal segons el baròmetre del CEO. Encara que sembli increïble, no estem parlant del hijab a les aules, sinó de l'accés a l'habitatge. Amb una impecable vocació de servei públic, Ricard Ustrell va asseure a la taula dues veus antagòniques. A un costat hi havia Carme Arcarazo, veu autoritzada del Sindicat de Llogateres i Llogaters. A l'altra banda s'asseia Núria Garrido, presidenta de la patronal de propietaris Som Habitatge. El resultat és conegut: Garrido va guanyar per golejada.
Que ningú em malinterpreti: el sindicalisme de l'arrendament a Catalunya exerceix una tasca encomiable i didàctica, proporciona assistència jurídica i disposa d'una caixa de resistència que cobreix les espatlles dels afiliats. D'altra banda, Carme Arcarazo és una portaveu solvent que posa al centre dels seus discursos la pauperització dels llogaters i l'absència de mesures contundents als governs. Són tan necessaris que somiem que un dia deixin de ser-ho.
Gràcies, de cor, però l'altre dia va ser la Núria Garrido qui va fer l'aportació més impagable a la causa. No per atzar, les seves paraules es van tornar virals i van remoure consciències adormides allà on la somnolència és la norma. Ara sabem que Garrido té llogaters com qui té criatures i plora a llàgrima viva cada vegada que un es divorcia, enviuda o perd la feina. Alguns fins i tot tenen goteres i donen la tabarra a l'arrendador en lloc de resignar-se a caminar per la casa amb botes d'aigua. El que ve a ser un empipador, vaja.
És cert que Arcarazo també intentava exposar les seves raons, però Garrido la va tallar en sec amb un argument definitiu. L'enveja. Enveja és el que tens, maca. Així és com la cara amable de Som Habitatge va concloure la discussió i va proporcionar una sucosa matèria primera als muntadors d'Alguna pregunta més?. Després de tot, és millor prendre-s'ho de broma i agrair els serveis prestats. Ara sabem que ser propietari és una autèntica feina, un maldecap, una maledicció celeste que ningú no voldria mai per a un mateix.
No pretenc desmerèixer la feina del Sindicat de Llogateres i Llogaters, però la matraca de Garrido és una contribució decisiva a la lluita pel dret a l'habitatge. Al Cèsar el que és del Cèsar. Des d'aquestes línies vull donar les gràcies a Som Habitatge per l'elecció de la portaveu i estenc una proposta a Catalunya Ràdio: Núria Garrido mereix un programa matinal per a ella sola. Entregueu-li un micròfon i feu que expliqui en directe les seves penes. Els carrers no trigaran a començar a cremar i els governs no tindran més remei que posar límit a aquest infern. Maleïda sigui.