Aquest diumenge s’escau el sisè aniversari de l’1-O. Arriba en plena negociació per investir Pedro Sánchez, fet que, en el cas de produir-se, hauria d'obrir un horitzó diferent en l’aproximació del govern de l’Estat a la situació política catalana. I que, sens dubte, donaria lloc a una nova fase en el conjunt de l’independentisme en haver-se consumat el viratge estratègic de Junts i de Carles Puigdemont, actors clau.

Fa quatre anys que ERC va posar damunt la taula l’amnistia i el referèndum. L’equilibri de forces al Congrés va fer que s’avancés de manera parcial en la primera carpeta –amb els indults i la reforma del codi penal– i gens en la segona. No va passar malgrat que la taula de negociació havia de buscar com resoldre el fons del conflicte a més d'abordar-ne les conseqüències no volgudes per les parts, que demanaven "desjudicialitzar". El Govern i Esquerra han insistit aquests anys en el referèndum mentre l'altra banda de la taula ha evitat fer propostes. Junts no va acompanyar aquell procés i ara fa un any va sortir del Govern pel desacord estratègic en la relació amb Madrid. Però en els darrers anys els juntaires han reivindicat també l’amnistia i alternat la reivindicació formal del "mandat de l’1-O" amb la idea que un referèndum pactat el podia substituir.

La reivindicació del "mandat de l’1-O", que ja només viu a l’ANC, en sectors "unilateralistes" durs i als time line de dirigents de Junts, s’ha esborrat amb el pas del temps i el pes de la realitat. Per més que en les efemèrides es torni a posar damunt la taula per por a ser assenyalats com a "rendits". Però és un fet que ningú a Junts té un pla –i si hi és ja va molt tard per explicar-lo i executar-lo– per fer efectiu el mandat de l’1-O, tal com preveien fer en 48 hores les anomenades lleis de desconnexió que el Parlament va aprovar el setembre de 2017.

Sis anys després d’aquella jornada col·lectiva de desobediència civil organitzada per les institucions i els partits i defensada per un moviment popular transversal i il·lusionat, refugiar-se en la visió romantitzada de l’1-O acaba sent un cadenat que, sovint, impedeix als partits independentistes avançar. Tots ells van donar la cara pel referèndum, a tots els que eren al Govern els van imputar i processar dirigents i tots han estat multats. Cal recordar-lo i reivindicar-lo, sí, però també mirar endavant, usar-lo en la seva justa mesura i no patrimonialitzar-lo de forma partidista.

La reivindicació d'un referèndum és, per més que el PSOE i el PSC i els comuns -que l'havien defensada- la titllin d’inoportuna convidant els independentistes a conformar-se amb l’amnistia i no posar-ho difícil, legítima i necessària. No només perquè ho digui una flexible proposta de resolució del Parlament aprovada en un moment incòmode per al PSOE. Ho és perquè ningú, ni el PP i tampoc els socialistes o Sumar, són capaços de posar damunt de la taula una alternativa millor per resoldre el conflicte. Els actuals marcs –una Constitució petrificada, interpretada a la baixa i sovint utilitzada com si fos el Codi Penal i un Estatut que els catalans no van votar– no donen resposta a la situació actual i, per ara, no és damunt la taula explorar-ne les potencialitats confederals. 

Sánchez i els seus socis afirmen que l’amnistia és el reconeixement de dos errors: respondre amb la repressió i no amb la política per part de l’Estat, i optar per la via unilateral per part de l’independentisme. I sostenen que acordar-la implica renunciar a les vies unilaterals. És un raonament que s'entén, però que només hauria de ser acceptat si s'acompanyés d'una proposta política que doni sortida –com acordin les parts en una negociació en igualtat de condicions– a la voluntat que, de forma pacífica i democràtica, manifestin els catalans.