Enmig de l'ofensiva de l'estat (l'última fuetada del qual ha estat la detenció i trasllat a l'Audiència Nacional del regidor de Vic Joan Coma), arriba una nova giragonsa en aquest llarg camí del procés cap a la independència. El referèndum pactat torna a estar sobre la taula per a alegria tant dels que volien refer la unitat perduda com per a aquells que, en realitat, no els ve de quinze dies, quinze mesos, quinze anys i, fins i tot, quinze segles.

Referèndum pactat amb un estat que el mateix dia de la declaració solemne del president Puigdemont i de l'alcaldessa Colau ja s'anticipava posant data al judici contra els responsables del procés participatiu del 9N, anul·lant tots els acords de la mesa del parlament per iniciar les ponències que han d'elaborar les lleis de desconnexió i carregant-se la Llei d'Acció Exterior. Operació diàleg amb totes les seves conseqüències!

Però bé, si ara hem de tornar a la pantalla anterior de l'anterior i cal anar a buscar suports per poder fer el triple salt mortal d'arribar a un acord amb l'estat per fer el referèndum, així serà. I de manera abnegada. La paciència del poble català és infinita, o quasi. I si després de demanar-ho de manera educada disset vegades al Congrés i al Senat espanyols en els darrers quatre anys, cal fer-ho un altre cop, ho farem talment com ho faria Job, no en tinguin cap dubte.

Des d'aquesta humil columna, però, tinc dues súpliques. La primera és que, un cop s'hagi fet evident per enèsima vegada la impossibilitat d'un acord amb l'estat per fer possible un referèndum que, segons les enquestes, té el suport del 85 % dels catalans, els partidaris del pacte com a condició indispensable per avançar deixin de jugar a la puta i la Ramoneta. Que no continuïn emprant la tàctica de la dilació (aquesta mateixa setmana Xavier Domènech ha descartat fixar terminis tant per a la negociació amb l'estat com per a la convocatòria del referèndum) i que acabin de resoldre cap a quina porteria xutaran la pilota.

Que un cop s'hagi fet evident per enèsima vegada la impossibilitat d'un acord democràtic, deixin de marejar la perdiu i decideixin si volen donar suport a una Espanya irreformable o a l'autodeterminació de Catalunya. Si el seu model és la monarquia borbònica o la República Catalana. Si el seu lloc a la foto és amb els centenars de milers de persones que han sortit al carrer per demanar més democràcia o amb Millo, Iceta, Garcia Albiol, Arrimadas i els representants de l'Ibex 35. Si el que volen, en definitiva, és ser l'esquerra rupturista que ens prometien o es conformen amb esdevenir un simple calc del PSC.

La segona súplica va destinada a aquells que haurien de tenir ben assumides les paraules del president Puigdemont. A aquells que des del seu propi partit tinguin la temptació de qüestionar el "referèndum o referèndum". Per favor, no repetim l'espectacle lamentable que es va iniciar poc després de la convocatòria de la consulta del 9N, quan dia sí dia també sortien veus dels seus teòrics avaladors que en qüestionaven la viabilitat.

Al final, com tots vostès saben, en lloc de la consulta prevista vam acabar fent un procés participatiu que, ai las, tot i no tenir validesa legal, ha acabat portant davant de la justícia els seus promotors. Una mostra més dels dèficits democràtics de l'estat amb el qual alguns ens volen fer empassar que podran pactar una sortida democràtica al problema català. Vostès s'ho creuen?