Hem fet Història. Ja de matinada i encara amb l’emoció a flor de pell per la intensa jornada viscuda aquest dimarts, la meva valoració sobre la manifestació independentista de la Diada Nacional del 2012 passa, i sense ser gens original, per la denominació de fet històric. Estem davant d’un d’aquells instants col·lectius que ni oblidarem els que hi hem participat ni podran obviar els que no hi van participar.

Maduresa. En primer lloc, la manifestació d’ahir trenca definitivament molts tòpics que s’havien llançat impunement en els darrers temps. L’independentisme no és una expressió radical ni violenta com es va demostrar amb l’absència d’incidents tot i la tensió i les amenaces que alguns interessats han intentat promoure en les darreres setmanes. L’independentisme és un fet inherent a la manera de pensar i de voler ser de la gent que viu a Catalunya. Exigir que volem ser un nou estat d’Europa és una demanda coherent, racional, assenyada i argumentada de quin és el full de ruta que desitja una majoria del poble de Catalunya. És un factor de maduresa social a la qual cal donar resposta, amb la mateixa maduresa, des del Parlament.

Tots junts som imparables. Una altra conclusió és que la força de la unitat és més inqüestionable que mai. Més enllà de l’afinitat o simpatia per unes sigles polítiques concretes, la ciutadania no vol sentir a parlar més de picabaralles estèrils entre les formacions polítiques que tenen el mateix objectiu. Ahir, als carrers de Barcelona el respecte entre simpatitzants d’un partit i un altre va ser exemplar, de manera que ja va sent hora d’enterrar els matisos que podrien ensorrar la construcció d’un projecte que no pot ser mai exclusivitat d’una formació o d’una altra, sinó de tot el poble. Ahir vam enterrar equívocs: la manifestació va ser clarament independentista. Un sol crit, un sol desig. Qui vulgui fer-ne interpretacions farà el ridícul. Sense esmenes, sense doble lectura, qui era ahir a la marxa es manifestà per demanar la independència de Catalunya. Ni putes ni ramonetes. Independència.

El món ens mira. També és important el ressò internacional, un dels objectius de la manifestació, assolit en les darreres hores. Mai a la història de Catalunya s’havia aconseguit que els mitjans de referència d’arreu del món parlessin tant i tan clarament de la independència de Catalunya. La demanda secessionista és avui molt més coneguda per milions de persones de tots els continents, un fet inimaginable davant l’escassetat de força mediàtica que, no ens enganyem, té un país quan no té poders d’estat.

Avui. Penso que l’11-S del 2012 no és el principi, sinó la constatació de tot plegat. Cal reconèixer els esforços de milers de persones que des de fa anys que, amb convenciment i determinació, treballen per la independència del nostre país. Cal agrair-los la feina, però no hi ha forjadors ni pares de la pàtria en aquests moments. Potser sí que ahir milers de catalans van “sortir de l’armari” per dir clarament que podem comptar amb ells. Benvinguts siguin a una lluita que és de tots, tant del que ja hi era fa trenta anys com del que va arribar ahir. S’ha acabat, sisplau, mostrar carnets d’independentista autèntic i de llarg recorregut que no porten enlloc. Tant se val d’on venim i des de quan, el que compta és avui per treballar junts el demà.