La dada més significativa de les eleccions del 25N és l’altíssima participació. En un context de crisi econòmica absolutament devastadora, i de descrèdit de la política en general, quan el més lògic hauria estat el desànim i l’abstenció, el poble de Catalunya respon a la convocatòria d’eleccions anticipades amb una participació del 70%. Màxima mobilització. Impressionant. Tothom pensa en el que és millor per Catalunya. La gent, cadascú a la seva manera, s’estima aquest país. En l’exercici del dret d’autodeterminació, la participació és un element bàsic. Per aquesta banda, doncs, no hem de patir.

Els comentaristes de l’òrbita convergent van criticar molt la decisió d’ERC de fer un govern d’esquerres, molt especialment el segon tripartit, tant que van fer forat en l’electorat d’ERC i fins i tot entre la mateixa militància. Mirat en perspectiva, però, es pot dir que ha estat el factor fonamental de la formidable davallada socialista, primer el 2010 i ara el 2012, perdent per primera vegada a la història la seva condició de principal partit de l’oposició. ERC s’ha recuperat en només dos anys, el PSC en canvi s’ha ensorrat. Evidentment els socialistes catalans han pagat la maldestra gestió feta per Zapatero, particularment de la crisi econòmica, però la causa de l’ensulsiada s’ha de buscar en les contradiccions a què els va abocar el pacte amb ERC per formar el tripartit. La prova és que a Andalusia van aguantar prou bé.

De l’Onze de Setembre ençà, corren per Internet molts articles i comentaris a favor de la independència expressats en castellà. Quan el moviment independentista adquireix proporcions mai vistes i es fa transversal, el PSC decideix paradoxalment mostrar la seva cara més espanyolista. Ha optat per no trencar amb el PSOE, que no va pair gens bé la formació dels dos tripartits, sobretot el segon, tot i que durant el procés estatutari es va fer molt palès que l’esquerra catalana no té aliats a Madrid. El PSC sempre havia nedat i guardat la roba, fins que va arribar al govern català.

Per avançar en el procés independentista, està clar que cal augmentar el pes relatiu dels partits sobiranistes. Les eleccions del 25N ofereixen algunes dades interessants. Comparades amb les espanyoles de fa un any, el bloc PSC i PP, contrari a la independència, ha perdut gairebé 650.000 vots. On han anat a parar tots aquests vots? Són molts vots. Cal tenir present que la participació ha augmentat en 140.000 vots. El resultat de C’s, amb 275.000 vots, només pot explicar una tercera part. Per la seva banda, el bloc sobiranista (CiU, ERC, IC, CUP i SI) ha guanyat 600.000 vots. De nou la pregunta: d’on han sortit?

Quan ensopegues i no caus, fas dues passes endavant. El 25N CiU va patir un sotrac, però el president Mas no es va equivocar quan va fer seu el clam de l’Onze de Setembre i va convocar eleccions anticipades. El veredicte de les urnes és molt clar. En la propera legislatura en què s’ha d’organitzar una consulta sobre l’estat propi, el president del govern i el cap de l’oposició seran sobiranistes. El procés cap a la independència no pot ser monopolitzat per un partit polític, perquè és l’obra de tot un poble.