La lentitud de les hores de confinament contrasten amb l'acceleració amb què hom viu informativament amb dades de tot el món. Hi ha temps per escoltar notícies amb esperança i per a constatar els graus de decadència d'alguns estats i la incompetència d'alguns governs. No aportaré segurament res de nou, però deixin-me esplaiar en les cosetes que m'han colpit negativament aquests darrers tres dies.

La primera és l'actuació de Fernando Simón, director del Centre de Coordinació d'Alertes i Emergències Sanitàries, com a representant d'un enfocament de la crisi per part del Govern de PSOE-Podem, com a mínim, irresponsable. La darrera perla d'aquest divendres és afirmar això: "Afortunadament, no s'arribarà al pic alhora a totes les comunitats autònomes. I això permetrà la solidaritat entre elles". O sigui que serà clau, afortunadament, que els territoris arribin escalonats a la pandèmia. Si tant important era l'escalonat territorial, perquè Simón a les ordres de Sánchez, ha liderat el no confinament territorial? Fins i tot, amb un confinament a temps, alguns territoris es podrien estalviar bona part dels contagis.

El mateix Simón, fa poc, ha passat a desagregar les dades territorials entre Madrid i Catalunya, quan aquesta ha disparat resultats. Mentre els dies anteriors sumava les dues ciutats quan Madrid arribava quasi al 50% dels casos de l'Estat i Catalunya tenia només el 12%. Aquesta actitud té una justificació tècnica o només política? En tot cas, si només fos tècnica, mostraria com el virus del nacionalisme espanyol contamina la majoria de quadres de la tecnoburocràcia. Un virus que impedeix de raonar i actuar amb la mínima professionalitat, com quan, davant del tema confinament de la conca d’Òdena, l’ínclit Simón responia: "No està demostrat que el confinament tingui un impacte en la transmissió a les zones aïllades".

La clau per explicar aquest capteniment la trobem al diari digital El Confidencial que titulava fa un dia: "El virus salta el cerco de la capital: Madrid ya solo representa el 30 por ciento de los positivos". És un titular molt bèstia, però transparent. El Madrid contagiat estava encerclat per una Espanya de províncies amb pocs contagis. Llavors, en comptes de confinar els punts més perillosos com Madrid, principalment, i en segon lloc Catalunya i Euskadi, per poder-los atacar amb contundència, s'ha deixat escampar el virus des de Madrid a la perifèria per tal que superi "el cerco de la capital".

A aquest símptomes clars de mala praxis, hi podem afegir el desori de la centralització a Madrid de les competències que propicia el caos d'abastament, el ridícul dels tests invàlids de la Xina, i altres perles que s'expliquen per la incapacitat dels ministeris d’un estat autonòmic que han preservat tots els mecanismes de control burocràtic a distància, però que no tenen la capacitat de recursos ni intel·ligència per ser operatius a peu de carrer.

L’actitud del govern PSOE-Podem, ho lamento sincerament, no s’ha allunyat en excés de la que hauria pogut tenir un govern PP-Cs: ANTES MUERTA QUE ROTA. Llavors, els votants catalans dels PPSCs no són conscients que estan essent utilitzats com cobaies per eludir el confinament de Madrid, propiciant que l'epidèmia s’extengui per tota la península, especialment en les línies AVE i pont aeri Madrid Barcelona sense cap control sanitari?. Quants morts suplementaris haurà costat el centralisme obsessiu del règim?
Xina, EUA amb NovaYork i Califòrnia, Àustria amb el Tirol i ara Finlàndia que aïlla la regió més poblada del país i més afectada pel coronavirus per intentar reduir-ne la propagació, han demostrat que el confinament territorial és una estratègia clau, com recomana la mateixa OMS. Aquests estats mostren que quan són autèntiques federacions o bé tenen una bona cohesió social i nacional, fan el què han de fer. A Espanya – i França- els complexos nacionalistes jacobins acaben essent mortals. A Espanya només la uneix un estat autoritari, una monarquia corrupta i un discurs d’espanyolitat retòrica. I en aquest marc, el Govern de progrés del PSOE-Podem té un doble acomplexament atiat per la dreta tardo-post-neofranquista: la de ser acusat de poca espanyolitat i la de ser titllat de roig i comunista. Per tant, el Govern s’ha oposat als confinaments i a les mesures serioses de xoc econòmic com estan practicant la gent de centre-dreta com Macron o Johnson. I a les accions contundents de països poc afectats com Dinamarca o Noruega, però amb una gran cohesió nacional i social. Ens esperen més dies lents i exasperants.