A tot o res. Pedro Sánchez no tenia més alternativa que intentar simplificar la situació per evitar que, perdut en estèrils discussions reglamentàries, el comitè federal del PSOE liquidés la seva carrera política abans d'obrir el debat. L'encara líder del partit ha pres la iniciativa plantejant una disjuntiva clara per al conclave d'aquest dissabte: o se'l deixa seguir en el càrrec amb la possibilitat de buscar un govern de canvi -no se sap encara amb qui- i comprometent-se a convocar un congrés extraordinari, o se'l deposa i es tria una gestora que desbloquegi la situació política a Espanya abstenint-se a la investidura de Mariano Rajoy.

Sánchez està fent un pols intern extraordinari. Ho fa contra els principals barons del partit (Susana Díaz i Ximo Puig lideren la revolta), contra la vella guàrdia (Felipe González i Alfredo Pérez Rubalcaba van a mata-degolla) i també contra els mitjans de comunicació més influents (la darrera, i enèsima, editorial d'El País destrossant-lo sense miraments per barrar el pas a Rajoy ha provocat, fins i tot, que el comitè de redacció del diari demani explicacions). El líder del PSOE ha actuat amb valentia i vol un debat que sigui sincer. Que en lloc de fer la viu-viu, qui no comparteixi la seva estratègia ho digui i n'assumeixi les conseqüències. És del tot incompatible pretendre que no hi hagi unes terceres eleccions i bloquejar la investidura de Rajoy.

El seu problema és que darrere de tota aquesta èpica de resistència contra el PP i l'establishment (sostinguda gràcies al suport d'una militància que, lògicament, no vol tractes amb la dreta i un partit desdibuixat davant Podem) no hi ha projecte. Si Sánchez guanya no pot oferir una entesa amb Pablo Iglesias que desbrossi el camí cap a la Moncloa ni un ideari reconeixible. I no ho pot fer perquè, fora de les parets de Ferraz, no ha estat valent. "El debat no pot ser reglamentari, ha de ser polític", deia aquest divendres. Si aquesta recepta se l'apliqués a l'hora d'afrontar el procés català potser podria ser president amb els vots de Podem i les formacions catalanes al Congrés, que Miquel Iceta voldria que els fossin entregats sense pagar penyora. Segurament, però, ja no hi és a temps.