Si algun element pot definir l'escenari polític català i espanyol post 1-O és el de la inestabilitat. Des del referèndum de 2017 hem vist mocions de censura que feien caure governs, partits polítics propulsats pels mitjans i els poders fàctics que finalment queien a l'ostracisme, investidures que fracassaven, presidents simbòlics i efectius, partits que modificaven estratègies, d'altres que transmutaven sigles i patien escissions que les recuperaven. Els vents de la política semblen cada vegada més imprevisibles però malgrat aquesta aparent volatilitat hi ha realitats tossudes i persistents que han condicionat el mapa polític durant aquests gairebé tres anys i que ho continuaran fent en el futur, com a mínim el més proper.

Una d'aquestes constatacions és que el conflicte polític entre l'Estat i Catalunya persisteix malgrat els intents del primer de tancar-lo mitjançant l'estratègia de la negació del conflicte i la de la repressió policial-judicial. Fa molt de temps que ningú gosa parlar de la teoria del souflé que durant molts anys ha estat totèmica i hegemònica dins el relat espanyol. La resiliència de l'independentisme en termes electorals i de mobilització social ha aconseguit que finalment una part dels poders de l'estat i la seva maquinària de propaganda entenguin que no es pot fer desaparèixer un moviment polític sense donar una resposta política. I que fins que no s'abordi políticament aquest conflicte l'esquerda seguirà creixent.

La conquesta per part de l'independentisme del marc "conflicte polític amb l'estat" per una part dels poders d'aquest estat i per bona part de la comunitat internacional és un salt endavant molt rellevant si ho mirem amb perspectiva històrica. El reconeixement d'un conflicte és el primer pas per mirar de resoldre'l.

Un cop acceptat aquest marc, l'independentisme ha de seguir treballant per ampliar els paràmetres d'aquest consens, que ja és hegemònic a Catalunya, perquè sigui cada cop més majoritari a la resta de l'estat i a fora. És des d'aquí des d'on podrem preparar el següent pas, obrir una fase de resolució.

La resolució és la darrera etapa i probablement serà llarga i costosa però és imprescindible seguir treballant per acostar aquest escenari i arribar amb la major de les forces possibles, això és havent acumulat tot el capital disponible.

Però perquè es produeixi una negociació en condicions és imprescindible definir un tauler de joc on les normes estiguin clares. Aquest és un conflicte de naturalesa desigual i l'estat difícilment renunciarà a utilitzar aquesta desigualtat en benefici propi. Els independentistes hem de tenir clar que no existirà una negociació en pla d'igualtat, però sí que podem i hem d'exigir una negociació no sotmesa a l'arbitrarietat d'un poder judicial que escapa al control del mateix poder polític espanyol.

És inadmissible que en un marc de negociació, inicial i si es vol incipient, entre el govern de la Generalitat i el govern de l'Estat per buscar vies per a la resolució política del conflicte, el poder judicial tingui la capacitat de torpedinar aquest diàleg mitjançant decisions que tenen una evident càrrega política. Pretendre marcar la línia a d’un govern sense presentar-se a les eleccions té un nom.

Mentre les negociacions polítiques estiguin condicionades al lliure arbitri d'un búnquer judicial que no està sotmès a cap control democràtic directe per part de la ciutadania o del parlament serà molt difícil avançar en la via de la negociació i ja no diguem en la resolució del conflicte.

El millor mecanisme que els poders polítics tenen al seu abast per retornar un conflicte de naturalesa política a l'àmbit polític és impulsant una llei d'amnistia que permeti netejar el taulell, clarificar les regles del joc i garantir la no ingerència d'un poder judicial que ha demostrat en tot aquest procés una flagrant falta de la imparcialitat que se li pressuposa i una permanent voluntat de condicionar l’acció política de l'estat.