L'Institut d'Estudis Catalans defineix el mot soroll com el conjunt de fenòmens vibratoris que són percebuts pel sistema auditiu i provoquen en l'ésser humà -en qualsevol animal, afegiria jo- una reacció de rebuig. L'Organització Mundial de la Salut estableix el llindar saludable que hauria de suportar com a màxim l'oïda humana en 53 decibels de dia i 45 de nit. Per posar-hi un exemple gràfic, aquest nivell equival al cant dels ocells.

Imaginin-se ara que en comptes de pardalets, haguessin de viure amb el so ambient d'un tren de mercaderies, una perforadora o una batedora de cuina incrustat al cervell. Tots aquests són sons que estan per sobre dels 70 decibels, que és el volum de soroll que, segons dades de l'Agència de Salut Pública de Barcelona, cada dia percudeix les oïdes de més de la meitat de veïns de la ciutat. Concretament el 57% de la població. 

Botellades, festivals, skates, festes en pisos turístics i terrasses. Són les notes que acaben de distorsionar l'habitual banda sonora urbana, que componen els tubs d'escapament, els camions de la brossa i les obres permanents. Algú afirmarà, amb raó, que això és el que té voler viure a la ciutat, que són hàndicaps intrínsecs que cal descomptar als beneficis que comporta ser part de la capital del país. El problema és que la balança comença a estar cada dia més descompensada. Perquè tot té un límit. De fet, aquest límit el fixen les ordenances municipals, que hi són, sí, però ningú ho diria. Així, per exemple, a Barcelona està prohibit beure al carrer o orinar-hi, com tampoc no es permet anar en monopatí un cop cau la nit. No cal contractar cap detectiu privat per saber que tot això s'incompleix dia sí, dia també.

En aquest sentit, benvinguts siguin els sonòmetres que ha instal·lat l'Ajuntament als punts més conflictius. Serviran per constatar el que cada dos per tres denuncien els veïns, que (mal) viuen a cavall entre el cabreig i la resignació. 210.000 barcelonins conviuen amb la contaminació acústica. 60.000 pateixen trastorns de son per aquesta raó. La contaminació sonora és també un problema de justícia social. Perquè no totes les llars poden permetre's tancar finestres i aïllar-se del soroll posant l'aire condicionat o instal·lant un doble vidre per insonoritzar. 

Confesso que ja fa uns quants dies que passejant per la ciutat m'envaeix secretament alguna cosa semblant a la nostàlgia d'aquella traumàtica primavera de 2020, quan els veïns vam reconquerir racons que la massificació ens havia manllevat. Carrers, parcs, places i platges que el retorn a l'anormalitat ha tornat a convertir en impracticables. I reconec que m'espanta veurem en aquesta tessitura, havent deixat morir aquella jove universitària a qui algun veí emprenyat va llançar aigua amb lleixiu més d'una nit ravalera, i a qui un dia un guàrdia urbà va multar per beure cerveses comprades als llauners, aquelles que diu la llegenda que guarden sota les clavegueres. Madurar és també anar interioritzant el concepte de civisme. I Barcelona encara no ha fet aquest pas.