El policia que patrulla per l’aeroport de Heathrow s’ha trobat una cartera oblidada a la zona d’embarcaments. L’agafa, mira al voltant a la recerca d’un candidat a propietari despistat, però ningú no aixeca el dit. Tal com marca el protocol, l’obre per identificar-ne l’amo. La cartera està plena de carnets i targetes que desconeix. Òbviament el policia els va examinant un a un: carnet d’Abacus Cooperativa, targeta Visa de la Caixa, carnet d’Assistència Sanitària Col·legial, carnet de Supermercats Bonpreu, un carnet groc d’una cosa que es diu RACC... Ep, aquest el coneix: carnet de soci del FC Barcelona. El policia recorda el seu viatge a Barcelona amb una colla d’amics en comiat de solter i el moment culminant del cap de setmana: partit del Barça al Camp Nou, 6 a 0 contra l’Atlètic de Madrid... Messi, Xavi, Iniesta, el cel. Finalment, el policia troba el que buscava, un document oficial: “España. Documento Nacional de Identidad”. El propietari despistat és espanyol, final del protocol. El policia es dirigeix a la comissaria de l’aeroport i lliura la cartera als seus companys per a que facin el que pertoca en aquests casos. Ho fa pronunciant una única paraula: “Spanish”.

Recordo que fa uns anys vaig fer el següent exercici a classe de periodisme, parlant sobre la relació entre identitat nacional, espais de comunicació i professió periodística. Em vaig treure la cartera de la butxaca de l’americana i vaig posar sobre la taula tots els carnets que hi duc. Posem que eren dotze. N’hi havia onze de voluntaris i un d’obligatori. Els onze carnets voluntaris deien de mi que sóc català (Abacus, Bonpreu, la Caixa, etc). El carnet obligatori deia de mi que sóc espanyol. I vaig mirar de condensar el missatge en una frase: “la fortalesa de Catalunya és que és una nació voluntària, la debilitat d’Espanya és que és una nació obligatòria”. I és cert: a falta de la capacitat d’“obligar a” a que et dóna un estat, els catalans hem desenvolupat la capacitat d’”adherir-nos a”. Hem estat perquè hem volgut. Hem fet Abacus, hem fet Bon Preu, hem fet el RACC, hem fet Assistència Sanitària, hem fet la Caixa, hem fet el Barça. Els hem fet voluntàriament, i això ens ha fet indestructibles.

Ara que sembla que la història ens tornarà els atributs perduts d’estat, m’agradaria pensar que serem capaços de no perdre de vista aquesta lliçó tan fonamental. La fortalesa de les nacions no resideix en la seva capacitat d’imposar i obligar, sinó en la seva capacitat d’oferir als seus ciutadans un projecte de vida personal i col·lectiva que valgui la pena. No podem caure en la temptació d’aconseguir per la via de la imposició estatal allò que no hem aconseguit per la via de la seducció, la persuasió o l’exemple o l’esforç col·lectiu. No traslladem al nou estat la responsabilitat d’allò que ens correspon fer com a a societat. Vull pensar que sabrem construir un estat administrativament eficient i garant de drets, que defensarà en els fòrums internacionals els seus interessos legítims però també les causes justes de la humanitat, que no pressionarà els ciutadans en termes identitaris i que no es convertirà en una monstruosa màquina nacionalista i excloent com ha estat l’Estat espanyol per a nosaltres.

M’entristiria molt que, d’aquí a 50 anys, el policia que patrulli per Heathrow i es trobi una cartera perduda, hagi d’arribar a la conclusió que el propietari despistat és català perquè això és el que diu l’únic carnet obligatori que duu a la cartera.