Aquest país de tafaners i envejosos s’ha posat a mirar els comptes dels polítics, com ho fa una majoria alarmant a la roba interior dels anomenats “famosos”. Decebuda amb els pocs calerons que diu tenir tot un president espanyol, amb la megahipoteca d’alguna diputada popular o els molts immobles de cert independentista esquerrà, l’opinió pública ha caigut en la trampa de seguir el rastre a la tinta del calamar, de preguntar-se l'irrellevant. Perquè si hem de carregar (que potser ja n’hi ha prou) contra la casta, les coordenades de l’anàlisi patrimonial no giren entorn el que en el moment present puguin tenir o deure. El que cal saber és quan guanyen (sobre tot, els “multicàrrec”), quan fa que sols ho guanyen a la política (a més temps més dubtes sobre la seva independència), i en el cas que declarin minsos patrimonis, com pagaran els deutes reconeguts sense prostituir-se, a quina associació rehabilitadora de costoses addiccions pertanyen o a quina ONG amaguen la seva lloable caritat.

M'importa un rave el patrimoni declarat dels polítics, perquè és improbable que la indecència consti en un compte corrent, i a ben segur hi ha molta gent que ha arribat a la política amb les butxaques plenes, fet que no és delicte tipificat en aquest país. Més enllà de la trista constatació que la nostra vida i l’economia giren al marge del que facin per arreglar-les, el guany indecent de la política no es troba en els sous (tan baixos que els “millors” rebutgen espantats el sacrifici de participar-hi); es troba en el tràfic d’influències, sigui el polític actiu o jubilat, afavoridor d’amics, coneguts, saludats o clients: empresaris corruptes, periodistes mercenaris, familiars paràsits, consorts testaferro, són els dipositaris de la part B del pastís, la que mai es veu, la que sols surt a la llum quan cal sacrificar un Millet per fer veure que el sistema funciona.

Mentre tot això ens passa davant dels nassos i no ho veiem emborratxats de tinta, ha arribat de nou la Diada. Llàstima que caigui en diumenge...