Una foto a Waterloo

17 de setembre de 2023
En el fragor de la setmana, marcada per l'”aznarazo” contra l'amnistia i pendents com estem del català a Europa, divendres a la tarda -moment de pensar ja en el cap de setmana i, si es pot, de fugir- va rebre menys atenció de la que mereixia la foto de l'expresident a l'exili, Carles Puigdemont, i el secretari general de Junts, Jordi Turull, a Waterloo, amb Andoni Ortuzar i Joseba Aurrekotxea, alts dirigents del PNB. La cimera explica moltes coses, algunes en clau catalana i altres en clau basca més enllà de la versió oficial d'"estrènyer llaços" i intercanviar impressions d'un escenari, l'espanyol, on uns i altres són determinants.

La trobada era, sobretot, la confirmació de la predisposició de Puigdemont i Junts a investir el president espanyol en funcions, Pedro Sánchez, cosa que al Madrid del poder ja es dona pràcticament per feta tot i els avisos dels independentistes. És evident que els juntaires han esmenat a gran velocitat, i sense cost intern a l'espera del desenllaç, la posició (en campanya Puigdemont deia de Sánchez que aquest "tio" en cap cas seria president amb els vots de Junts) i també que el PNB busca tenir un rol determinant. Fa unes setmanes el lehendakari, Iñigo Urkullu, ja va intentar, amb la proposta de relectura generosa i plurinacional de la Constitució -sap que és inviable reformar-la-, una pista d'aterratge que a Junts no va provocar ni fred ni calor i que ERC va rebutjar.

Al PNB, com a la CiU de Jordi Pujol, tant li havia fet tradicionalment entendre’s amb el PP o amb els socialistes. Aquesta versatilitat, de fet, els ha donat rèdits a Madrid. Només quan es van embarcar en el pla Ibarretxe (i deixar de ser nacionalistes “bons”) van passar-la magra, fins al punt que el PP va expulsar-los de la Internacional Democratacristiana en temps del Pacte de Lizarra amb l'esquerra abertzale, que just ha fet 25 anys. Però ara el PNB no es pot permetre flirtejar amb el PP i necessita que la investidura de Sánchez prosperi i, per tant, que Junts s'hi posi bé. I, de pas, descafeïnar el protagonisme d'ERC i Bildu que, a parer seu, han condicionat massa a l'esquerra les polítiques del govern espanyol en temes com l'habitatge.

El PNB diu no al PP i sí al PSOE per tres motius: perquè Feijóo va de bracet de Vox, que li votarà la investidura i s'hi manifestarà a Barcelona contra l'amnistia; perquè té eleccions autonòmiques a la vista en dura competència amb la puixant Bildu; i perquè l'endemà de les municipals i forals i de perdre 85.000 vots va córrer a tancar un pacte de suport mutu amb els socialistes -ja hi comparteixen el govern basc- a la resta d'institucions. Fa anys que són els socis de referència.

El PNB no vol problemes i aquesta és la divisa del seu rumb, admirat pel moix establishment barceloní i els seus cronistes. Busca, a més a més, recuperar relacions amb el nacionalisme català. L'intens festeig entre Bildu i ERC, socis a Europa que comparteixen al Senat el grup Esquerres per la Independència i que van fer campanya junts el 23-J, els aconsella tenir també referents catalans i el viratge de Junts anima el retrobament. En un context de qüestionament de l'horitzó nacional d'Urkullu, que no abona cap "procés basc", i menys encara unilateral, la foto amb Puigdemont pica l’ullet als abertzales. Fa anys que el PNB, controlat pel sector biscaí, no els dona peixet, cosa que, combinada amb la prioritat gestora, els ha permès engolir vot espanyolista moderat de dretes i d'esquerres. Gràcies a això han resistit davant EH Bildu.

Puigdemont i Urkullu havien tingut bona relació fins a la crisi de 2017. El lehendakari va intentar desbrossar una sortida honrosa al president perquè convoqués eleccions i desés al calaix la declaració d'independència. No se'n va sortir i, en plena cursa amb ERC, Puigdemont va fer proclamar el 27-O la República, un gest que es va pagar amb el 155, l'exili i la presó. Estava clar, i l'intercanvi de cartes i missatges d'aquells dies entre el president i el lehendakari ho documenta, que no tindria efecte, però també que no sortiria de franc.

Al llibre M'explico, a cura del seu amic Xevi Xirgo, Puigdemont deixa, malgrat tot, constància de la consideració i l'agraïment cap al lehendakari. La relació es va esberlar dos anys després amb el judici del Tribunal Suprem i un i altre s'acusarien de donar falses versions de l'octubre català. Urkullu seria presentat a partir d'aleshores pels dirigents de Junts com “de part”, de l'Estat. La presidència de Quim Torra i el lideratge orgànic de Laura Borràs -que divendres no era a Waterloo malgrat que és la líder formal de Junts i homòloga d’Ortuzar- tampoc hi van ajudar.

La foto explica la posició i la urgència del PNB, a Madrid i a Euskadi, i el viratge de Junts. Un cop de volant -no fer-lo hauria implicat perdre una ocasió d'or que difícilment atorgarà de nou la repetició electoral- que du incorporat l'aterratge juntaire a la negociació i a la recuperació d’un cert ordre de les coses convergent. En aquella acadèmia es van fer políticament durant dècades Puigdemont i Turull.

Tornant al dietari de Puigdemont, val la pena recuperar, per aclaridora, la nota del 26 de novembre de 2016, quan el president assistia a la presa de possessió del lehendakari a Guernica (Biscaia). Va dinar al caserio de Juan Antonio Zaldua, exporter de l'Athletic de Bilbao, amb dirigents nacionalistes i, després d'una agradable sobretaula, va tornar a casa amb una reflexió que Xirgo recollia així: “A Catalunya això no ho fem bé; quan nosaltres pactem qualsevol cosa amb Espanya per treure'n un rendiment, surten els uns i ens acusen de venuts, i de traïdors els altres. Al País Basc un patriota no li dirà mai a un altre patriota que és un traïdor”, escrivia. Unes notes que, segurament, se li faran ben presents amb el que està per venir i després d'haver-les deixat al calaix en l'anterior legislatura espanyola.