La violència és la mare del poder. Sempre que es produeix el fet violent a la societat, les estructures de poder existents queden erosionades, reforçades o derruïdes per fer-ne néixer de noves. Com diu Edward Luttwak, la violència de signe palestí envers els israelians no fa res més que cohesionar més al poble jueu. Luttwak afirma que un nivell de violència constant però de baixa intensitat sempre és profitosa als pobles amb poca població, perquè a menor nombre de ciutadans, la cohesió cobra un valor molt més important. Tanmateix, segueix Luttwak, la violència generada a la guerra dels 6 dies va erosionar massa l’estat d’Israel, i el nivell d’agressió no era sostenible per l’Estat ni la societat. Com a desllorigador, Luttwak comenta que si el poble palestí fos intel·ligent, atacaria als soldats israelians llançant-los flors, no pedres.

Hannah Arendt afirmava que els conceptes “poder” i “violència,” són antitètics. I que allà on hi regna la violència no hi pot haver poder, perquè precisament el poder, per definició, no necessita dotar-se de la violència per trobar el seu camí. Deixant de banda que tinc els meus dubtes sobre aquesta tesi, treballem amb ella, perquè ens pot ser útil. Espanya no ha tingut prou poder per a convèncer als catalans que el referèndum no s’havia de fer, per tant, el govern central va prémer la palanca de la violència. Quin impacte tindrà aquest episodi violent en el poder espanyol? D’entrada, si el poder de l’Estat descansa sobre la gent, el poder emocional de l’estat espanyol ha perdut enters pel que fa al poble de Catalunya, que s’ha cohesionat enfront de la violència. Per altra banda, reforça l’estructura territorial, perquè la política autonòmica, s’ho pensarà dues vegades alhora de desafiar l’Estat. Perquè ara ja saben que l’Estat és capaç d’arribar a l’ús de la violència. Tanmateix, els catalans hauríem d’aprofitar el fet violent de l’1 d’octubre per familiaritzar-nos amb el concepte de la violència.

Fa uns dies, l’11 de Novembre, als territoris de la Common Wealth s’hi commemoraven els herois que van morir durant la Primera i Segona Guerra Mundial, i en general pels caiguts en totes les guerres: és el Rememberance Day. Aquest dia es commemoren als que van caure als camps de batalla a mans de l’enemic, però defensant l’interès nacional de l’Imperi Britànic. Perquè ens entenguem, en cap moment veuran cap polític britànic condemnant la violència de les dues guerres mundials, o de cap guerra. Perquè la guerra va ser necessària per mantenir la pau i la democràcia a Occident. En aquest sentit, la reivindicació antimilitarista és fal·laç. No importa que un país sigui pacífic, perquè la seva actitud no farà que el país veí ho sigui més o menys bel·licós. Veiem doncs que, com va dir Clausewitz, la violència canalitzada en una guerra és la continuació de la política per altres mitjans. Si la política és l’art de convèncer, l’últim estadi és forçar aquest convenciment per mitjans físics. Quin preu estaven disposats a pagar els britànics, per protegir la democràcia? I quin preu estaven disposats a pagar els alemanys pel domini del continent?

Els catalans cometem l’error de creure que les causes justes tenen èxit per si soles. Per Espanya, aturar el referèndum és una causa justa. I potser, des de una perspectiva espanyola, és així. No podem oblidar que Espanya, sense Catalunya, patiria una recessió econòmica important, així com una gran pèrdua d’oportunitats a nivell internacional. Menys població, menys PIB, menys territori, sense la ciutat més coneguda, i la sortida més important d’Espanya cap a Europa, junt amb infraestructures com el port, l’aeroport, i part del sistema energètic, estarien en un altre estat. La independència de Catalunya hauria estat un desastre sense pal·liatius per Espanya. Doncs bé, Madrid ha demostrat que és capaç d’utilitzar la violència per protegir el seu interès nacional. Catalunya ha demostrat que és capaç de resistir aquesta violència per protegir el seu interès nacional: el referèndum que permet ser un estat Independent. Ara cal que Catalunya plantegi l’interès nacional en altres termes. Ja en parlarem.

Aquest és el dibuix. Ara cal utilitzar la violència de l’Estat en el nostre favor. L’1 d’octubre va ser una batalla que vam guanyar. Perquè l’Estat va arribar a l’últim estadi del convenciment i va prémer el botó de la violència. El que hauria passat si el Govern i el president s’haguessin quedat al Palau de la Generalitat, amb la protecció de la resistència pacífica de la població, només ho sap el Totpoderós.

Encara no ens n’hem adonat, però l’1 d’octubre va ser una gran fita pels catalans. Principalment perquè relliga als ciutadans de Catalunya, i no fa diferència entre llengua materna, cognoms o classe social. És el renaixement de Catalunya com a nació política, perquè el poble de Catalunya va guanyar la una batalla a l’estat espanyol. Cal actuar amb intel·ligència, actualitzar el conflicte amb Espanya, i fer-ne de l’1 d’octubre, la Diada Nacional de Catalunya.