En els dies posteriors al 27 d'octubre es va demostrar amb tota la cruesa la diferència que hi ha entre un Estat i una administració que aspira a ser un Estat. El govern espanyol, escamat per la humiliació de l'1-O i amb el poder judicial perfectament alineat, va frenar en sec el sobiranisme, faltat de guió en els moments decisius. Amb la meitat del Govern a la presó i l'altra meitat a l'exili, Mariano Rajoy va dibuixar un escenari electoral pensat per dinamitar la majoria independentista al Parlament. Tanmateix, els capritxosos resultats del 21-D -victòria de Ciutadans però reedició de la majoria favorable a l'estat propi- van concedir una segona oportunitat als sobiranistes. Una segona oportunitat que incorporava, però, un asterisc: transgredir el marc constitucional es paga car.

El govern espanyol no ha parat de recordar que en l'escenari post 155 s'han de complir les clàusules desenvolupades en aquest asterisc. Els presos no poden sortir de la presó per assistir als plens del Parlament, la delegació de la Generalitat a Brussel·les es tanca quan ho dicta la Moncloa, i és la Moncloa -i no els electors- qui veta candidats a la presidència. Si el nou contracte democràtic de l'Estat té aquests marges, no resulta estrany que el govern espanyol s'atreveixi a pressionar els magistrats del Tribunal Constitucional per suggerir-los quina resolució sobre el futur de Carles Puigdemont seria la menys lesiva per als interessos d'Espanya. Tan matussera agressió a la separació de poders seria argument suficient per encadenar dimissions en qualsevol estat democràticament avançat. A l'estat espanyol, no.

La posició fixada pel Constitucional, que respon més a equilibris polítics que a arguments jurídics, fa més difícil verbalitzar una alternativa a Puigdemont, conscient ell mateix que el seu retorn no és tan automàtic com deia en campanya. D'aquí l'empara sol·lictada al president del Parlament, un calculat exercici per traslladar la pressió a ERC, sotmesa avui a la complexa funció de decidir sense trair. De Puigdemont n'emana la legitimitat de les urnes alhora que és l'ogre de l'Estat. Però més capital que el nom és el rumb. Una legislatura per fer què? Aquesta és la pregunta que ha de respondre el sobiranisme. I no hi ha resposta possible sense haver-se assegurat la recuperació del Govern per foragitar el 155. Una repetició electoral seria terreny pantanós.

El camí dels propers mesos s'endevina ple de contradiccions, corals com són les veus dins de l'independentisme, fins i tot dins dels propis partits. Si la legislatura ha d'atendre el flanc social sense desentonar amb l'horitzó republicà té sentit ampliar el sacrifici de Puigdemont? Si la legislatura ha servir per superar el sostre independentista sense posar en perill les institucions, cal posar el comptador al màxim de revolucions? La investidura, si es concreta, no aclarirà del tot el rumb però ens concedirà pistes. Benvingudes les pistes, ni que sigui per deixar de llegir tribunes amb pronòstics.