La voluntat de tot un poble arriba al Congrés dels Diputats. Arriba amb les mateixes bones formes de sempre, fent gala del seu total respecte per la democràcia i donant encara més legitimitat al procés que ha endegat el poble de Catalunya. Catalunya arriba a Madrid amb ganes de dialogar, de parlar i d’explicar què volem. Arriba amb l’esperança de fer evident el que molts no volen veure, amb el desig de fer palès que el que demanem és tan simple com fer possible la principal regla del joc democràtic, la de votar. I això, almenys al nostre sistema, no hi ha cap escull legal que ho impedeixi. L’únic escull amb el qual ens trobem és el de la manca de voluntat política i, si se’m permet dir-ho, la manca de sentit comú i la poca capacitat de veure que el que demanem ara no és res més que la resposta lògica al que se’ns ha negat sempre.

El procés de transició nacional no és una dèria sobiranista ni tampoc cap revenja d’algun o alguns; és la necessitat i la voluntat de tot un poble de voler decidir com vol el seu futur. Aquest procés no és minoritari, aquest procés és reclamat per centenars de milers de persones. És un procés totalment pacífic i carregat de raons. Però, lamentablement, tot sembla indicar que Catalunya viurà al Congrés dels Diputats la paradoxa més ridícula que pot viure un sistema democràtic: veure com se’ns nega el dret a poder votar el nostre futur, a decidir.

Així, mentre Catalunya acaba de revestir el procés d’una legitimitat impol·luta, Madrid dóna l’última evidència del seu immobilisme, la seva poca capacitat i la seva nul·la voluntat de donar resposta al problema d’encaix entre Catalunya i Espanya. Però el, més que possible, “no” del Congrés de Diputats no pot callar la veu de tot un poble. I qui pensi el contrari, s’equivoca. Perquè el nostre propòsit és legítim, és demòcrata i majoritari. Aquest país vol i ha de poder votar el seu propi futur. El nostre objectiu és tan clar, tan simple i tan raonable com això.