The Economist diu que sense plebiscitàries el procés decaurà. Potser ho diu perquè vol que decaigui. Però és evident que estem en un moment de fractura, perquè per primer cop en molt de temps se n’està qüestionant el lideratge des de dintre. Fins ara estava entès que aquesta era l’etapa Mas i que després vindria l’etapa Junqueras, per entendre’ns; que ara és unitat i després vindrà la lluita per l’hegemonia ideològica. Quan dic després dic exactament en el moment de començar a fer una Constitució en un parlament constituent.

Jo proposo una llista unitària millorada, perquè té raó en Junqueras quan diu que no pot ser una llista sense contingut. La regeneració democràtica i la defensa de l’estat del benestar està dins la fórmula “un país millor” que hem defensat sempre. Això ha de quedar clar. Per tant, la llista ha de tenir cinc o sis punts molt clars. I jo proposo que siguin aquests: mantenir la comissió Pujol al Parlament; llei electoral; pacte contra la pobresa; llei de transparència; prou retallades i defensa de l’estat de benestar. I, lògicament, creació de les estructures d’estat i negociació de la partició amb l’Estat i amb Europa, dins d’uns 18 mesos que són, per dir-ho així, el sistema escocès.

I una altra cosa. No té sentit ni és higiènic hivernar els partits davant d’un cicle electoral llarg i disputat. Per tant, que cadascú faci campanya amb les pròpies sigles, per separat i amb el seu programa. I quan el míting estigui a punt, dir: tot això no ho podem fer sense indepe; per tant, voteu la llista unitària. Però res d’anar fent manetes pel món: ja farem el govern de concentració. Per què tanta mania amb la llista unitària? Perquè és simbòlica, llegible internacionalment i eficaç. I perquè ara no necessitem de cap manera saber si la té més llarga el Junqui o el Mas. No ho necessitem. Si ho necessita ERC, llavors el problema és encara més gros del que semblava.

(La resta –si referendum, si Constitució ja mateix- són detalls sense importància. Que es pactin.)