Quan va morir Franco jo tenia cinc anys, quan es va votar la Constitució en referèndum en tenia vuit, i el cop d'estat em va enganxar a la barberia on ma mare em portava a tallar-me els cabells perquè jo encara no anava sol als llocs, tenia 10 anys. Va sonar el telèfon, s'hi va posar l'amo, algú el va informar del que estava passant al Congrés i quan va penjar va dir (ho recordo com si fos avui): “La Guàrdia Civil ha entrado en el Congreso. Ha habido tiros”. A la barberia, que en aquell moment estava plena, s'hi va fer un silenci molt espès. Jo no vaig entendre res i vaig mirar a la meva mare, que em va fer un gest desconegut per mi com dient calla, pel que més vulguis, calla.

La gran majoria dels ciutadans actuals de Catalunya vam viure la Transició així, in albis. Perquè érem petits o directament perquè no havíem nascut. (Atenció a la dada: la Constitució es va votar al 1978 i per tant només la van poder votar els catalans que ara tenen més de 53 anys). M'ha vingut tot això al cap arran de la mort d'Adolfo Suárez i de l'allau d'articles publicats. Entenc que els protagonistes de la Transició, siguin polítics o periodistes, tendeixin a fer relats autojustificatoris i legitimadors del que van fer. Ho entenc perquè és humà i sobretot perquè és veritat que difícilment ho haurien pogut fer diferent.

Sempre m'ha semblat que la Transició va ser un pacte entre dues febleses o fins i tot entre dues pors: d'una banda, la feblesa d'un règim que no es veia amb forces per perpetuar-se com a tal i la por de les elits d'aquest règim de ser jutjades i condemnades en cas de ruptura democràtica; i d'altra banda, la feblesa d'una oposició que sabia que no tenia prou força per forçar la ruptura i que tenia por que els militars ho engeguessin tot a rodar un altre cop. Empatats a feblesa i a por, règim i oposició van fer economia d'intercanvi: tu em garanteixes impunitat a canvi de democràcia, o vist des de l'altre costat, tu em garanteixes democràcia a canvi d'impunitat. I així ha estat, hem tingut democràcia però ens hem hagut de menjar amb patates tots els franquistes, molts dels quals han continuat manant en la judicatura, les grans empreses, l'alt funcionariat de l'estat, determinats partits polítics i fins i tot en certa premsa.

Va anar així i ja està fet, però que no ens vulguin traspassar aquesta herència. La majoria dels que som ciutadans avui no vam fer aquest pacte, han passat quasi quaranta anys, i ja estem pensant el futur sense que ens condicioni cap ni un d'aquells acords. Algú ha pretès que la mort de Suárez servís per blindar i renovar “el espíritu de la Transición”. M'ha semblat una maniobra més que patètica: m'ha semblat una maniobra senzillament impossible.