Fa uns dies, Carles Francino publicava un article titulat "¿Una mierda de país?" en què alertava de l'amenaça a la convivència a Catalunya. Mentre que la catalanofòbia a Madrid, concedeix, "existeix, i és transversal, però no majoritària", la relació entre Catalunya i (la resta de) Espanya està trencant l'harmonia social, potser "de forma irreparable". I ho il·lustra amb la poda dels xiprers de Boadella o el manifest Koiné. Una llista gens innocent on no hi tenen cabuda les sistemàtiques sentències del Tribunal Constitucional contra la legislació catalana, per exemple, que suposo deu considerar innòcues per la vida de les persones.

No voldria passar per alt un detall de l'article: mai com fins ara havia vist Francino, diu, tan amenaçada la convivència a Catalunya. Vint anys de franquisme -ell va néixer el 1958- no devien semblar-li prou amenaça. Però fem una concessió: les fractures socials, per definició, són pròpies de les societats democràtiques. La democràcia, millor o pitjor, gestiona la diversitat. L'autoritarisme, l'anorrea. I és al voltant d'aquest trencadís social que els ciutadans ens organitzem políticament per articular majories en defensa d'opcions igualment legítimes.

De fractures n'hi ha moltes, es creuen entre elles i canvien amb el temps. Però no totes semblen importar per igual, ni als polítics ni als mitjans. Hi ha fractures socials que poden incomodar-te la sobretaula després de dinar. N'hi ha d'altres, en canvi, que separen els que poden dinar cada dia dels que no. Espanya és, per exemple, el país de l'OCDE on creix més la desigualtat, segons un informe recent d'Intermon OXFAM. La bretxa entre rics i pobres creix "de manera alarmant", i el 29,2% de la població espanyola està en risc d'exclusió. La situació a Catalunya no és gaire millor. Però això no deu amenaçar prou la convivència com per denunciar-ho, a ulls d'alguns. I n'hi deu haver d'altres a qui ja els deu estar bé que mentrestant no s'hi posi el focus, condició imprescindible per poder revertir la situació.

No, el que angoixa a Francino i a tants d'altres no és la fractura, que sempre ha existit, sinó el desplaçament dels blocs que formen aquesta falla tectònica en concret. El món s'esmicola sota els peus de molta gent que, fins ara, creien que trepitjaven terra ferma. I en un últim intent desesperat, des d'una aparent neutralitat, alerten dels riscos d'un canvi que ni desitgen ni controlen. És el llenguatge de la resistència, d'una hegemonia minvant, d'una nostàlgia excloent, que evoca un passat millor que qualsevol canvi -en la direcció equivocada- posarà en perill. I tenen raó: el posarà en perill per tots aquells que es beneficiessin de la situació anterior, volent-ho o no, sabent-ho o no. Són les retòriques de la intransigència que va descriure Hirschmann, arguments reaccionaris que volen fer de dic de contenció enfront dels grans canvis socials.

És el discurs del privilegi. El discurs de qui fins ara no havia hagut de veure la seva condició nacional qüestionada perquè estava tan ben representada i assentada que es podia permetre fins i tot donar-la per descomptada. Un equilibri que un pacte entre elits, estatals i autonòmiques, mantenia aparentment inalterable i que ha saltat pels aires. Per això les alarmes s'han disparat només quan aquella minoria independentista ha començat a engreixar-se de manera imparable i ha reivindicat el seu dret a abandonar la posició subalterna a la què duia dècades sotmesa. Una subjugació que mai havia merescut la denúncia de cap dels defensors de les causes justes.

Sí, pot ser que sigui una merda de país. Catalunya i (la resta de) Espanya. Tant, que n'hi ha que en volem fer un de nou en què, com a mínim, tothom tingui l'oportunitat de discutir tots els privilegis i totes les desigualtats.