No ha estat possible una llista unitària a les eleccions europees. El moment no és prou excepcional. Les sigles encara pesen. I molt. Però, acceptada amb resignació aquesta prèvia, el vot a Catalunya, en totes les pròximes cites a urnes que aniran encadenant-se, ha de ser necessàriament anòmal. Hi ha partits que insisteixen en la necessitat de remarcar la diferència ideològica. Ho reconeguin o no, subestimen la necessitat d’una confluència nacional per afavorir el referèndum. Subestimen el mateix referèndum. Participaran en aquesta eleccions al Parlament europeu apel·lant a la necessitat de combatre l’Europa del “capital” o criticant la política d’Angela Merkel. Uns altres ni tan sols ho faran perquè consideren que la Unió Europea és un artefacte maligne. Les seves raons són les mateixes que fa quatre anys. O vuit.

Però la realitat és una altra. Algú amb tres dits de front es pensa que els resultats d’aquestes eleccions no seran interpretats nacionalment? Algú es creu que el Partit Popular o Ciutadans no demanaran el vot reclamant la unitat d’Espanya també en l’àmbit europeu? Mentre a Catalunya no es faci el referèndum que demana la majoria –d’una manera o una altra- cada nova votació reflectirà aquesta anomalia. Els vots seran comptats i destriats en dues opcions. La dels que demanen la consulta i la dels que la rebutgen. O la dels que defensen la independència i la dels que proclamen la indissolubilitat d’Espanya.

A Catalunya la participació en les eleccions al Parlament Europeu ha anat baixant, amb algun repunt circumstancial, des del 1987. Aquell any va fregar el 68 per cent dels electors. L’any 2009 les xifres s’havien invertit. L’abstenció va superar el 63 per cent i la participació no va arribar al 37 per cent. L’Europa que proposa la Unió ha deixat d’interessar a la majoria. El projecte europeu no mou grans il·lusions. Més aviat al contrari, només provoca desinterès. Curiosament els dirigents polítics del PP fan servir l’amenaça de la sortida de la UE per espantar els independentistes. Catalunya vagarà per l’espai, afirmen. Com un orinal d’astronauta. I què responen davant l’apatia de la majoria dels catalans per un projecte tan poc engrescador?

El Parlament Europeu és una broma. No té encara la credibilitat democràtica mínima per convertir-se en un instrument necessàriament atractiu, útil. Però aquesta vegada els catalans no decideixen si els agrada o no l’efectivitat de la cambra. Ni tan sols si rebutgen o accepten la política d’Angela Merkel. Aquesta vegada els catalans es faran comptar a l’entorn de l’únic debat que ara és considerat a Catalunya. I per això aquesta vegada també la participació no pot ser tan esquifida com en les últimes convocatòries. Ha de ser alta. I significativa.