El contingut dels dos vots particulars dels magistrats del Tribunal Constitucional que han votat contra la sentència del Suprem considera que la pena de presó per a Jordi Turull (és sobre el seu recurs d’empara, que es pronunciaven) és desproporcionada. Justifiquen el seu vot contrari perquè es van vulnerar els drets de la legalitat sancionadora, els drets a la llibertat personal, a la llibertat ideològica i de reunió. Igualment, el TC avala la sentència del Suprem per majoria però no per unanimitat (7 a 2).  Ara, l’exconseller de Presidència podrà recórrer a la justícia europea, presentant un recurs al Tribunal Europeu dels Drets Humans (TDEH).

Si dimensionem l’envergadura que té la repressió sobre els líders polítics del procés –tant els que són a la presó com a l’exili– judicialment és una victòria pírrica. No hem d’oblidar que els nou presos polítics encara avui a la presó han vist com se’ls vulneraven sistemàticament els drets penitenciaris amb la suspensió del tercer grau i el 100.2 a instàncies de la mateixa Fiscalia. I tampoc no hem d’oblidar com el Tribunal de Cuentas ha anunciat que citarà Mas, Puigdemont, Junqueras, Romeva  i fins a 29 alts càrrecs més el pròxim 30 de juny per despeses vinculades a la celebració del referèndum i l’arquitectura de les delegacions a l’exterior. Com tampoc hem de minimitzar que la repressió de l’Estat espanyol acumula més de 2.800 represaliats amb causes obertes en diferents jutjats. 

Però és una finestra d’oportunitat per varis motius, especialment, en les actuals circumstàncies en què la màquina de la repressió és una piconadora que supera qualsevol voluntat política d’endegar el conflicte per altres cabals i contorsiona el marc legal amb el prisma del dret penal de l’enemic. Dit d’altra manera, l’Estat, des de les seves estructures judicials, es defensa del que considera una agressió emprant els mecanismes legals a mercè d’una posició ideològica, que considera l’independentisme com una amenaça hostil i delictiva i la unitat d’Espanya com un bé superior.

Celebrar els vots particular, per tot això, seria un excés. Però sí que val la pena considerar alguna de les possibilitats que s’obren. En primer lloc, la via europea es podrà sustentar en una de les al·legacions quan asseguren que la condemna se situa fora de la “cultura jurídica comuna de la Unió Europea” i que el tribunal va poder vulnerar alguns drets de l’acusat. En segon lloc, els magistrats creuen –com bé s’explica en aquest article– que el Suprem va fer una aplicació del dret penal que suscita alguns dubtes; “dubtes raonables” en l’existència del delicte de sedició, tant pels fets del 20 de setembre com per l’1 d’octubre, on no veu que les manifestacions es poguessin considerar “alçament públic i tumultuari” que, de fet, és l’articulat del delicte de sedició. 

Però, com és sabut, el TEDH no corregirà la sentència, el que pot observar és incompliment de garanties processals o desproporció de les penes pels delictes comesos. És en aquest sentit que la discrepància dels magistrats Juan Antonio Xiol i Maria Luisa Balaguer obre noves possibilitats perquè, precisament, el delicte de sedició és anacrònic i sense massa analogies en altres països europeus. 

No ens enganyem, però. La sentència del TC ha votat favorablement a la sentència del TS per 7 a 2. Els altres magistrats consideren que és totalment raonable la condemna de 12 anys de presó i inhabilitació, per delicte de sedició i malversació. 

Què n’hem de fer d’una victòria tan petita si la comparem amb l’enorme causa general, doncs? Tenir clar que l’Estat ha fet de la sentència del procés el seu acte de fe de la sacrosanta unitat d’Espanya. I una sentència que condemni Espanya per vulnerar qüestions procedimentals, és sostenible, però una sentència que l’esmeni perquè s’han vulnerat drets fonamentals, ja no és tan fàcil de digerir. No pas perquè Espanya no sigui capaç d’empassar-se gripaus que semblaven impossibles sinó perquè, precisament, ha dipositat en aquesta condemna la raó de ser de la indissoluble unitat d’Espanya: la venjança davant el desafiament dissident. 

I si finalment la dissidència no implica el delicte de sedició, ni un referèndum connota “manifestacions tumultuàries”, com defensarà Espanya ser una de les millors democràcies del món quan es torni a produir una ocasió per tornar a votar el futur de Catalunya amb garanties democràtiques?