La sortida imminent del Govern de dues conselleres, la de la Presidència, Elsa Artadi -per afegir-se a les llistes a l'Ajuntament de Barcelona-, i la de Cultura, Laura Borràs -per anar a la candidatura al Congrés-, suposa la pèrdua de dos pesos pesants de l'executiu. Amb la d'Ernest Maragall com a responsable d'Acció Exterior, Relacions Institucionals i Transparència, per concórrer com a alcaldable a les municipals de Barcelona, serà la tercera baixa del Govern des del juny del 2018. 

El moviment respon a la lògica d'un moment polític certament excepcional. L'horitzó en els propers mesos pot ser poc engrescador per a dirigents amb vocació de durabilitat. La convocatòria d'unes noves eleccions al Parlament és una hipòtesi gens descartable en funció de com evolucionin els esdeveniments a l'escalf del judici de l'1-O i de la sentència que emetrà el Suprem. També de com quedi configurada la correlació de forces en el si del sobiranisme després de les eleccions d'abril i maig. Això sense descartar una involució greu en la política espanyola, en la qual l'escenari d'un nou 155 -aquest cop sense frens- podria també aparèixer com una amenaça real.  

Que dirigents amb vocació optin a noves destinacions fora de l'executiu fa pagar a la política catalana un preu elevat: un afebliment de la mateixa imatge del Govern com a institució i òrgan de poder. Des del mateix moment de la seva constitució, les declaracions del president Torra qualificant-se ell mateix de "president vicari" no van ajudar a envoltar l'executiu de l'autoritat que tot govern necessita. Més tard, la controvèrsia aixecada per actuacions dels Mossos en reprimir manifestacions de protesta antifeixista, amb ultimàtums i demandes de dimissió del conseller d'Interior, van tornar a mostrar la ferida d'una poca confiança en les facultats pròpies del Govern. 

A això caldria afegir, en el terreny de la "litúrgia", una particular política de gestos basada en explicitar l'enfrontament amb l'Estat, però que, curiosament, ha tingut com a afectats tercers actors que res hi tenien a veure. Es va veure en la visita als stands del Mobile World Congress o als premis empresarials del Foment del Treball o del Cercle d'Economia. En aquests casos, es va deixar tot el terreny a l'adversari i es va oferir una imatge d'inseguretat, ja que l'amfitrió era Catalunya.               

L'autonomia és un poder limitat i en aquests moments està sotmès a la pressió d'un Estat aliè i sovint hostil. Però seria un error defugir les enormes potencialitats d'una acció de govern i d'una "escenificació" del poder. Si es vol assolir, un dia, un poder sobirà, primer caldrà administrar bé el poder que es té. No hi ha República sense un Govern fort.