Catalunya és el país del debat. Tots els debats del món, que es fan i es desfan sense parar. Se n’obren mil i no se’n tanca cap. Cada vegada que un articulista no sap exactament què dir d’una determinada qüestió –que en són moltes- sempre apunta: “Caldria obrir un debat”. Un altre més, senyor articulista? Però vostè no cobra –si cobra- per aclarir-la, la qüestió?    

Tots aquests debats, a més, generen un discurs excessiu. Una retòrica cansada. La dita “Déu ens en guard, d’un ja està fet” ha esdevingut divisa nacional. No es fa res i es parla molt. Quants debats han generat en aquest país el fallit sistema educatiu, la dependència energètica o la necessitat de trobar una alternativa al gastat model productiu? Molt se’n parla i molt poc es fa. Dit i fet, deien abans. Dit i redit i més dit encara, fem ara. Seny i rauxa? Retòrica!

Per això, el llarg procés sobiranista que es va obrir arran de la reforma de l’Estatut s’assembla molt a l’escalfament previ a una cursa de motos. El corredor dóna al vehicle gas i més gas, però no acaba d’arrancar mai. Potser al final el públic se n’anirà a casa i ell encara continuà fent soroll.

Dit tot això i malgrat tot això, la declaració de sobirania que han pactat CiU i Esquerra Republicana ha pecat del mal contrari. Agradi o no agradi, cal fer una distinció precisa i necessària: entre la independència  i el dret a decidir. Perquè en el dret a l’autodeterminació i en el referèndum que se n’ha de desprendre poden confluir tots els partits catalans, tret del PP i de Ciutadans. Fins i tot el PSC, portat a l’extrem de la coherència necessària que ha de servar per sobreviure.

La declaració de sobirania de CiU i Esquerra es refereix explícitament a “la necessitat de constituir Catalunya en un Estat dins el marc europeu” i a l’inici del “procés per a la constitució de Catalunya com a nou Estat a partir del reconeixement de la seva sobirania”. És lícit, just i necessari, però aquest propòsit tan evidenciat exclou Iniciativa i el PSC. I pagava la pena, ni que només fos en aquesta ocasió, una mica més de debat –o de retòrica- abans de concretar un document.