La setmana que acaba ha estat marcada per la commoció que ha provocat la sentència de la Sala Segona de la Audiència Provincial de Navarra contra "la Manada". Per cert, el nom és del més escaient a la seva condició, conjunt d’animals de la mateixa espècie que caminen junts. 

I és normal el grau d’indignació que ha generat. És una sentència inacceptable i vergonyosa, de la qual en surt reforçada la barbàrie i deixa a les dones més desprotegides del que ja ho estan.

La reacció ciutadana convida a l’optimisme. Cada dia la societat està més conscienciada. Les campanyes de sensibilització, l’escola, la lluita del moviment feminista i l’acció d’algunes administracions han estat determinants. Queda molta feina encara per fer. A la societat i segur que a l’interior de cadascú de nosaltres, el homes. Però algunes coses estan canviant, i les mobilitzacions d’ahir, en són un bon exemple.

Un canvi lent. Massa lent. Desesperadament lent. I del que algunes institucions en són impermeables. Alienes al canvi. 

Aquesta sentència és un greu error. Per l’impacte devastador en la víctima i pel missatge que dona al conjunt de la societat. No tipificar com a violació els fets que reconeix provats, crea perplexitat i irritació. Pel que fa al vot particular del magistrat Ricardo Javier González González, poc a dir. Les seves paraules són l’expressió cruel d’una concepció patriarcal de la vida, que malauradament segueix latent a molts àmbits de la nostra societat. Confio que sigui sancionat. 

Però més enllà de compartir la indignació caldria que en deduíssim algunes reflexions de la sentència que, efectivament, col·loca un nou crespó negre a la justícia espanyola.

Em sembla un error que la reacció immediata, irreflexiva i oportunista d’alguns representants polítics sigui el canvi de la legislació. La justícia és quelcom massa seriós per deixar-la en mans del càlcul electoral.

Si s’ha de canviar algun tipus penal, que es faci. Però no per sortir del pas al rebuig social a una sentència. Perquè correm el risc que aquesta mesura, certament fàcil, tranquil·litzi consciències i ens faci oblidar altres iniciatives polítiques tan o més necessàries i que requereixen de major esforç, pressupost i perseverança. 

Algú creu que amb la presència d’una magistrada a la sala s’hauria produït aquesta manca de sensibilitat? Estem segurs que no es poden arbitrar mecanismes que garantissin una major presència de magistrades a les sales penals?

Igualment, es forma i sensibilitza prou a jutges i magistrats en relació a la discriminació de gènere?. Es constata que és imprescindible.

Per altra banda, tenen els jutges el suport suficient de professionals experts per avaluar el que va succeir a la víctima en aquell portal del terror? En altres àmbits, si hi són.

Finalment, es fa un seguiment de sentències, potser no tant escandaloses, però informades per aquest mateix fons masclista? S’ha advertit, sancionat o requerit a cap jutge davant aquestes sentències?

És certament més fàcil fer una roda de premsa i anunciar un canvi legislatiu. Es tan senzill com estèril sinó va acompanyat de totes aquestes mesures i tantes altres que els professionals podrien recomanar. Els canvis profunds no es fan a cop de titular, malgrat a vegades també són necessaris. Però quan no van acompanyats de pedagogia i acció política, no són més que castells de foc per sortir del pas el responsable polític de torn.

Tan de bo, aquesta sentència serveixi per fer una reflexió profunda sobre la justícia des d’aquesta perspectiva de gènere. Per aplicar polítiques de transformació profunda. I naturalment, per abordar els canvis legislatius que els responsables polítics, de la mà dels professionals i no els directors de campanya, estimin necessaris. 

Confiem, també, que el superior criteri dels tribunals que hauran de resoldre els recursos redrecin aquest gravíssim error i tipifiquin com a violació el que no és més que una violació.

I en un altre ordre de coses, una darrera reflexió en relació a la crítica social a les resolucions judicials. Una part rellevant de la societat denunciem i rebutgem les decisions del Tribunal Suprem que han situat a la presó a representants polítics i socials. Portem mesos sentint que les sentències s’acaten i no es valoren. Que les mobilitzacions contra les resolucions judicials són antidemocràtiques i gairebé objecte de delicte. 

Responsables polítics que han fet airades, i encertades, declaracions contra la sentència, i que fins hi tot han assistit a les manifestacions, negaven fa ben poc l’oportunitat d’opinar sobre sentències judicials,  acusant-nos de no respectar la divisió de poders.

Celebro que, de nou, la justícia pugui ser sotmesa a l’escrutini ciutadà, a la lliure concurrència d’opinions i si cal a l’organització de mobilitzacions per expressar l’oposició a alguna de les seves resolucions. I que això no sigui interpretat com un atac a la democràcia.  Penso que seria una  bona reflexió en el marc del que hem viscut aquests dies. És possible compartir o no una resolució judicial i alhora respectar el dret a manifestar-s’hi en contra dels qui hi discrepem. Però clar, en alguns casos es més còmode afirmar que cal respectar les decisions judicials i així evitar posicionar-se sobre el fons.