Quan Jordi Cuixart va arribar a la presidència d’Òmnium Cultural, una de les primeres iniciatives que va impulsar fou la campanya ‘lluites compartides’, que volia reconstruir la memòria històrica compartida dels processos de mobilització social que, en diferents àmbits i moments del temps, han sigut decisius per conformar el que és avui Catalunya.
 
Alguns sectors conservadors van afanyar-se a criticar la campanya. Possiblement no es sentien reconeguts en moltes de les lluites a què feia referència, però en tot cas l’argument que van fer servir fou que es tractava d’un intent naïf de seduir els comuns que estava destinat al fracàs. Per contra, des de sectors de les esquerres espanyolistes es va acusar ràpidament Cuixart i Òmnium de voler-se apropiar d’un patrimoni que no els pertanyia. Possiblement, era una reacció a l’amenaça que percebien per al monopoli que han intentat exercir aquests sectors sobre una part de la nostra memòria col·lectiva. 
 
Però només cal conèixer una mica en Cuixart i l’Òmnium de l’any 2016 per entendre que la campanya no era ni un intent naïf de seduir els comuns, ni un intent d’apropiació indeguda del patrimoni d’altri. Responia a una voluntat sincera i genuïna per repensar i enriquir, en sentit democràtic i inclusiu, l’imaginari col·lectiu sobre el que es fonamenta la identitat catalana avui.
 
Ja sol passar que aquesta mena de visions agosarades i que trenquen amb la inèrcia de la tradició reben crítiques des de múltiples fronts. El que és més estrany, però, és que aquests exercicis més o menys teòrics de contrucció d'un relat col·lectiu es facin reals i actuals de manera tant explícita, clara i potent com va passar l’1 d’octubre amb les lluites compartides. 
 
El llarg cap de setmana del referèndum, que va començar divendres 29 de setembre a l’hora d’eixida de les escoles i va acabar el 3 d’octubre amb la paralització del país fou, amb tots els seus defectes i limitacions, un dels exemples més grans de lluita compartida que ha protagonitzat aquest país. Pel protagonisme ciutadà, l’esperit pacífic i democràtic i la forta dimensió comunitària de la defensa de les escoles a tots els pobles i barris de Catalunya. Per la construcció de complicitats arran d’escola entre sectors molt diversos, pel coratge infinit de gent de tota condició i per la mostra d’intel·ligència col·lectiva que va desafiar i humiliar l’estat espanyol. 
 
Sí, l’1 d’octubre fou desigual arreu del país, i podria haver sigut més transversal i àmpliament compartit. I sí, la lectura que es va fer de tot allò després del 3 d’octubre és molt discutible. Però tanmateix, és innegable que l’1-O va transcendir els límits de l’independentisme tradicional i va interpel·lar molts sectors d’aquesta societat. En les condicions de violència que es van viure aquell dia, que gairebé 2,3 milions de ciutadanes i ciutadans decidissin posar els seus cossos i la seva intel·ligència en un projecte com el referèndum només fou possible per aquesta dimensió de lluita compartida.
 
Ara en Jordi Cuixart, juntament als altres presos i represaliats polítics, paga un preu molt alt, massa alt, per aquella victòria col·lectiva, llaurada des del govern i des del carrer. L’estat es va sentir humiliat i no ha dubtat a forçar i abusar el seu ordenament jurídic per venjar-se’n. Però no es venja només dels presos i les preses: a ells els utilitza per venjar-se del que vam fer tots plegats l’1-O, els més de 2 milions de persones que hi vam participar. Per això ara tenim, diria, l’obligació ètica que la propera lluita compartida de país sigui la del seu alliberament. Com ens va recordar la campanya d’Òmnium, aquest país fins ara s’ha fet, i se n’ha sortit, en bona mesura gràcies l’acció col·lectiva. I ara és imprescindible que segueixi sent així.