Arriba un nou Onze de Setembre i arriba en un moment de disputa. Disputa per país volem ser, per qui té dret a definir la catalanitat i, sobretot, per qui ha de tenir la capacitat de decidir el nostre futur. Per aquesta triple batalla, la CUP tenim clar que aquesta Diada ha de servir per recuperar la iniciativa política i posar novament al centre de la política la necessitat d’avançar en el nostre procés d’alliberament nacional, que és el mateix que el nostre procés d’alliberament social.

Serem clars: hem de reprendre el camí per construir un país per a tothom. Ara més que mai. Amb més urgència que mai. I per això, volem proposar al conjunt de la societat, però especialment, a l’independentisme popular, l’abordatge de tres prioritats de país:

La primera és clara: defensar la nació i la seva capacitat de decidir. Vivim una ofensiva sostinguda contra la llengua, la cultura i la identitat nacional dels Països Catalans. Al mateix temps, l’autonomisme intenta presentar com a resolt un conflicte nacional que continua ben viu. Mentre no puguem decidir sobre el nostre futur, continuarem sense disposar de totes les eines necessàries per transformar les condicions de vida de la majoria treballadora del país.

Per això la independència no és una qüestió simbòlica ni una finalitat separada de la realitat quotidiana. És una qüestió de sobirania popular i de drets. Qui decideix sobre el model econòmic, l’habitatge, els serveis públics, el territori, les infraestructures o la llengua també decideix, en definitiva, com viuen els catalans i les catalanes, decideix, en definitiva, com és la nostra vida. I avui les nostres vides continuen condicionades per estructures de poder que no emanen del poble, sinó d’unes elits econòmiques al servei de l’Estat espanyol i viceversa, que és la forma en què s’articula el capitalisme a casa nostra. L’independentisme popular ha de tornar a situar aquesta realitat al centre: cap tribunal, cap govern espanyol ni cap institució europea farà la feina que només pot fer un poble organitzat.

La segona prioritat és disputar què significa la catalanitat i quin projecte de país tenim. L’extrema dreta intenta apropiar-se de la nació i convertir-la en una frontera entre persones. Pretén fer creure que hi ha catalans de primera i catalans de segona, o que directament hi ha compatriotes que no ho poden ser ni ho podran ser mai. Que els problemes provocats per un model econòmic desigual tenen el seu origen en les persones migrades. Però aquesta concepció no només és excloent: és incompatible amb qualsevol projecte d’alliberament nacional.

La catalanitat que defensem és popular, diversa i, per tant, antiracista. I anem més enllà: el principal vehicle per participar-hi i formar-ne part ha sigut i ha de seguir sent la llengua catalana, l’única llengua que ens cohesiona a tots. Així, tota persona que arriba als Països Catalans, que hi treballa, hi estudia, hi construeix la seva vida i vol formar part d’aquesta societat ha de poder ser-ne plenament part. Ningú no ha de demostrar una determinada procedència, cognom o origen per ser català. Volem una comunitat política construïda al voltant d’uns drets compartits i d’una voluntat col·lectiva de construir futur.

Aquesta disputa sobre la catalanitat té una conseqüència directa: l’antifeixisme torna a ser una necessitat nacional. I l’hem d’articular precisament entorn de la defensa de la nació i el seu alliberament. Un antifeixisme que relega la nostra lluita nacional no només serà útil a l’espanyolisme i el reforç de l’Estat, sinó que donarà encara més ales a l’expressió reaccionària del mateix fenomen de coordinades catalanes.

No podem assumir que l’extrema dreta és una expressió més del debat polític, ni encara menys de l’anhel d’independència, perquè el seu projecte busca dividir les classes populars, assenyalar una part de la població i convertir els drets en privilegis. I això cal dir-ho clar: és del tot contradictori amb la independència. Per això, aquest Onze de setembre no podem separar la defensa de la independència de la lluita contra el racisme i el feixisme. Perquè independentisme significa antifeixisme.

I la tercera prioritat és vincular la construcció nacional amb les lluites concretes del nostre poble treballador. El país no es construeix només en les institucions ni s’espera que aparegui l’endemà de la independència. La història de resistència popular dels Països Catalans, i especialment allò que vam perdre el 1714 ens ho demostren. El país es construeix avui: defensant el català a les escoles i als carrers, lluitant per l’habitatge, plantant cara a la precarietat laboral, defensant els serveis públics, protegint el territori dels qui el volen per mercadejar, combatent el patriarcat i organitzant-nos contra el racisme, el masclisme i el feixisme.

És aquí on l’independentisme popular ha de recuperar la seva força: entenent que cada lluita popular és també una lluita per construir país. I que la independència, malgrat que sigui un objectiu per si mateixa, només tindrà sentit per a la majoria treballadora si serveix per posar les decisions i els recursos col·lectius al servei d’aquesta majoria.

Aquest és, en definitiva, el repte polític d’aquesta etapa de la història que ens ha tocat viure. I aquestes són també les coordenades prioritàries que creiem que hem de seguir a partir d’aquest Onze de Setembre. Amb elles, és possible recuperar la iniciativa i tornar a pensar la independència com un projecte de futur amb deures per a avui.

No podem limitar-nos a recordar tot allò que vam ser o tot allò que vam fer i lamentar el que no vam aconseguir. Hem de partir de les lluites que tenim avui per construir la força popular capaç de decidir demà. Una força nacional, transformadora, popular i revolucionària.

Una terra lliure és una terra que pot decidir. Però una terra de tothom és una terra on aquesta possibilitat de decidir no és patrimoni d’unes elits, sinó un patrimoni de tothom. Una terra lliure de dependències i d’opressions. Catalana i popular. Feminista, antiracista, socialista i en català.

Aquest Onze de Setembre, doncs, la qüestió és quin país volem començar a construir. I la resposta és senzilla: una terra lliure. Una terra de tothom.