Quan Sánchez va empescar-se Barcelona com la seu d’una cimera hispano-francesa, la sensació que després dels indults i de les rebaixes de penes podia fer el què volgués a Catalunya devia ser total. Ara deu tenir alguns dubtes.

Malgrat que Pere Aragonès no va estar a l’alçada de la seva posició com a 132è president de la Generalitat i va tornar a regalar una imatge de debilitat impròpia, la mobilització popular amb ben bé vint mil persones de bon matí no pot haver deixat indiferent a Sánchez, com tampoc a Macron. Així s’ha d’entendre l'ocupació policial del Born per evitar que cap malànima amb una estelada (o sense) estigués a la vista dels dos governants i els pogués espatllar el dia. Ja se sap que quan es visita territori conquerit sempre cal prendre una mica de distància amb els aborígens, encara que el seu cap hagi fet mostra de vassallatge. El desplegament militar als peus de Montjuïc difícilment podria ser més extemporani en una ciutat en què l’exèrcit espanyol quan hi ha entrat ha estat per sotmetre’n els habitants, fos per la Diagonal o pel Baluard de Santa Clara.

Potser per tot plegat, a la cimera de clars ressons amb una altra que es va celebrar a l’illa dels faisans, els catalans no podíem ser a taula, perquè n’érem en certa manera el menú. L’enèsim intent espanyol per accelerar les euroordres (és a dir, per extradir el MHP Puigdemont i la resta d’exiliats) en va ser la demostració, així com el delirant compromís per promocionar -encara més!- la llengua castellana i la francesa mentre plegats i cadascú des del seu costat de frontera ofeguen la llengua catalana, occitana o euskera.

Amb tot, i com dèiem, la sensació és que la cimera no ha tingut l’impacte cercat. I per dir-ho de manera potteriana, Sánchez potser ha descobert que de la mateixa manera que una vareta només fa cas al seu autèntic propietari com va descobrir per a la seva desgràcia l’insigne Lord Voldemort, podríem dir que una ciutat com Barcelona amb dos mil anys d’història i capital de Catalunya durant tot un mil·lenni, només es mostra a si mateix als ulls dels qui l’estimen i la coneixen.

El governant espanyol, mentre mostrava els seus dominis al seu col·lega francès des del balcó del Museu Nacional d’Art de Catalunya (sí, nacional!), difícilment devia poder apartar la mirada de les quatre columnes de Puig i Cadafalch, les quatre barres símbol de la senyera que van ser destruïdes el 1928 per Primo de Rivera i que va restaurar amb gran encert l’alcalde Trias fa menys d’una dècada. Com tampoc se’n devia adonar del significat que les pintures romàniques de l’MNAC, joia de l’art català, totes tinguin origen pirinenc, bressol de la nostra nació. Ni tampoc de la magnífica ironia que la seva fiscalia i els seus col·legues aragonesos portin anys reclamant de forma agressiva les pintures del monestir de Sixena mentre ell es passejava entre els seus vestigis millor conservats al nostre museu nacional. I, per descomptat, ni intuïa que el fresc gegant que decora l’entrada a l’ala gòtica del museu, i que relata la conquesta de Mallorca per part de Jaume I, va estar col·locat durant set segles a la casa Aguilar del carrer Montcada que ell mateix visitaria a la tarda. 

Sincerament, costa imaginar què li va ensenyar Sánchez a Macron que no fos en realitat una mostra del caràcter nacional de Catalunya. Veient que la fotografia entre ministres espanyols i francesos es va fer davant d’un frontal d’altar gòtic del mestre de Soriguerola, un es pregunta si en algun moment eren conscients que tot el que tenien al voltant provenia precisament d’una Catalunya que de castellana o francesa no en tenia res.

Segurament no. És possible que ni miressin què tenien al voltant. Acabada la reunió formal van dirigir-se a visitar el museu Picasso al carrer Montcada de Barcelona, un dels més antics de la ciutat. Però aquest cop volien estar sols, i per assegurar-se’n la col·laboració policial va ser de nou total. Entraren pel Born, un passeig bonic devia pensar amb ignorància Sánchez, mentre passejava per l’antiga plaça major de Barcelona, mutilada pels enderrocs borbònics per construir la ciutadella i s’acostava perillosíssimament tant a l’oficina parlamentària del President Puigdemont i els consellers Toni Comín i Clara Ponsatí, com al fossar de les moreres, on no s’hi enterra cap traïdor però encara menys a cap president espanyol. De la mateixa manera, van visualitzar Santa Maria de la Mar, que potser els sona del llibre, però no del fet que s’hi casés l’Arxiduc Carles amb Elisabet Cristina de Brunsvic en plena guerra de Successió i just abans que ens imposessin per les armes un Felip V de Castella, avantpassat directe del seu protegit Felip V.

Travessant el carrer Montcada i les seves cases, sense tenir ni idea de la vida de cap dels seus habitants, sense saber que en aquell carrer és on el 1591 Joan Granollacs va estar a punt de ser arrestat per les forces d’un altre Felip de Castella (en aquest cas el segon) en un dels primers episodis de conflicte polític entre Catalunya i la cort de Madrid, o sense imaginar que des de les parets de la casa Dalmases on ara hi ha un absurd espectacle de ball flamenc és des d’on els militars predecessors dels nois que desfilaven pel matí planejaren edificar la ciutadella un cop ocupada la ciutat i les cases dels líders de la resistència allà cap al 1714.

Segurament en arribar al museu Picasso es devia fer el milhomes amb el pintor, potser fins i tot explicant que les cases que agrupen el museu són una reconstrucció moderna, sense saber que si les originals gòtiques van haver de ser reconstruïdes va ser per culpa de les bombes llançades per Felip V que ho van deixar tot en runes ni el paral·lelisme evident entre aquest fet i el gran quadre del pintor, aquell Gernika que tant llueixen per fer propaganda.

Encara millor, Sánchez segurament no en tenia ni idea, però el propi nom de la casa per on s’entra al museu, la casa Aguilar, és en record del seu últim propietari abans de 1714, Josep d’Aguilar i d’Oluja, un destacat austriacista i coronel, que no només es va quedar a Barcelona per defensar la ciutat fins al final contra l’envestida borbònica i hispanofrancesa, sinó que fins i tot va ser dels qui va defensar la defensa a ultrança en aquella junta de braços del juliol de 1713.

Feta la visita, m’imagino els mandataris sortint pel carrer Princesa amb el cotxe per encaminar-se cap a l’aeroport, sense imaginar per un moment que si van obrir el carrer destruint novament cases dels barcelonins va ser perquè els ocupants de la ciutadella poguessin reprimir més fàcilment la ciutat.

Què va poder ensenyar Sánchez a Macron de Barcelona? Als seus ulls, un decorat bonic. El triomf polític de passejar-se com si fos terra conquerida, sense haver de donar explicacions a ningú i amb les autoritats locals en mode vassallatge. Malauradament per ell, Macron difícilment n’haurà conclòs l’espanyolitat. Quan no saps res del terra que trepitges, potser pots fer quatre fotos i una cimera, però mai podràs considerar com a pròpia ni podràs capitalitzar cap èxit d’una ciutat que és la capital d’una altra nació, Catalunya, per sotmesa que es trobi.  Amb la seva visita i la seva ignorància, Sánchez només ens ha recordat de nou que si encara dominen el nostre país és bàsicament per la força i l’amenaça. Pels catalans Barcelona és el centre del nostre món, mentre que, com es va demostrar de nou aquest dijous, per als governants espanyols la capital catalana és en el millor dels casos un decorat bonic o una molèstia persistent.