En la darrera compareixença en aquesta pantalla, parlava de Carme Chacón. (No, no vaig fer referència al seu silenci mentre el Ministeri de Foment deixava d’invertir els 5.600 milions d’euros en els trens de Catalunya). Aleshores un comentarista va dir alguna cosa com “qui t’ha vist i qui et veu”, esmentant de forma críptica les meves antigues simpaties sociates.  

Jo no crec que la meva trajectòria sigui gaire diferent de la majoria del país. Mireu: vaig militar uns pocs mesos en el PSC, quan portava la cueta de “congrés”, als anys setanta. Vaig anar-hi, al congrés de constitució, i vaig pensar: aquests no són els meus, l’he espifiada, i me’n vaig anar al batibull entortolligat de l’independentisme, per intentar una cosa que encara defenso avui: la construcció d’una majoria social per la llibertat (el PSC no anava per aquí). Aquest objectiu va quedar (de moment) sentenciat amb la Constitució del 1978, contra la qual vaig argumentar.

Vaig decidir donar una oportunitat a l’autonomia, tot i que havent vist la Transició de prop no m’hi jugava ni un pèsol. El pujolisme, l’entenc molt millor ara que no pas llavors: em semblava escarransit, i davant mateix hi havia el projecte enlluernador de Pasqual Maragall i la ciutat que es modelava com una peça de fang. Encara estimo molt Pasqual Maragall.

I va ser el president qui em va demanar que fes un llibre sobre el nou Estatut. Jo treballava, aquell any, a l’Ajuntament de Joan Clos, i m’hi barallava perquè Barcelona ja no era allò que havia de ser. L’Estatut tampoc va sortir bé. El llibre no és independentista però diu que “allò” no funcionarà, ho diu tan clar que en Pasqual em va enviar a la merda. Literalment.

L’Estatut i la sentència, i la consciència ja imparable de la gent, van fer que reprengués el que sempre he defensat: la llibertat. Personal, nacional. La llibertat sempre. Tan difícil és entendre aquest recorregut? Si fa no fa, l’han fet molts milers de persones. I, què voleu que us digui, em sembla la mar de coherent.