Sentia ahir el dirigent de CiU, el seu portaveu al Congrés dels Diputats, lamentar-se de la nova jugada dels partits hegemònics espanyols: PP i PSOE. La jugada, la penúltima, és haver deixat de banda la resta de forces parlamentàries en aquest primer acord de legislatura, pel que fa a l'hora d'anar junts a Europa. Els dos grans que justament veuen amenaçada la seva rotació bipartida en el poder, si fem cas de les darreres enquestes. Aquests no volen deixar ni les molles damunt la taula, ni les engrunes. I un cop fixada la seva entesa, un cop feta la foto, llavors sí, ja conviden a pujar a bord a la resta. De fet tampoc és cap cosa estranya, és una manera de fer que trobaríem que també han aplicat a Catalunya partits de tot color, condició i ideologia. Minimitza a aquell que deixes de banda, a aquell a qui marques el lloc de la cua on li toca posar-se si vol un tros de la presa de xocolata. Fins aquí res extraordinari. Res que no hagi passat en aquests 30 anys de democràcia, i en altres països de tradició més aprofundida.

Ni CiU, ni ERC, ni IU, han volgut anar al darrere dels dos grans, només l'UPyD de Rosa Díez, que és qui pessiga d'uns i altres, i surt llençada en la mateixa enquesta que trenca el bipartidisme. És clar que Duran i Lleida, a qui ja no sorprèn res, de tot el que ha arribat a veure en la seva llarga experiència d'aquests anys, també deu estar dolgut perquè aquesta mateixa setmana, dimarts, es va entrevistar amb Soraya Sáenz de Santamaria, la vicepresidenta, per mirar de desbloquejar, o de desfer aquesta actitud d'enrocament i menysteniment que ha marcat l'actitud del Govern espanyol, de manera més accentuada,  de l'11 de setembre ençà. Tot aturat. Aquesta és la gran manera de fer política dels partits al poder a l'Estat. Davant del plantejament d'un problema, la millor manera és deixar-lo esvair, no fer res. O més ben dit, incomplir compromisos, reforçar ideològicament les lleis d'Educació, el Constitucional i les línies d'AVE, això sí que ho fan.

El propi ministre Cristobal Montoro s'exclamava: “Però com havíem de convocar les reunions bilaterals Estat-Generalitat, amb aquest clima”. Doncs potser deuen ser canals per saber exactament perquè hi ha el clima que hi ha. El clima es va carregant, i l'Estat té totes les eines a l'abast, la Llei Wert, la Llei d'acció exterior de les autonomies, o la pressió directa de les ambaixades cada vegada que Mas ha volgut presentar el seu projecte a Moscou, Brussel·les o París. I darrerament pressió sobre els escocesos, que no s'aventurin a sumar forces amb els catalans.

Poc es pensava Rajoy que David Cameron li plantejaria el seu model, el d'acceptar una consulta, com a manera de solucionar el conflicte obert amb Catalunya. Tant és el marc és el que és, i si no agrada, com diu un Alfonso Guerra de promoció de les memòries, doncs es mira de canviar. Perquè fet i fet, segons la seva anàlisi, tot això del sobiranisme, i la transició nacional, és un invent del nacionalisme orgànic. Potser sí que hi ha un clima nou, però el regust resclosit, aquell de la vella coneguda olor, que deia el flamant 45è premi d'Honor de les Lletres Catalanes, no ens el treu ningú.