Una via cap a la ruptura
«L'arquitectura de l'Estat espanyol s'ensorra i en aquest context la Via és la proposta dels catalans per reconstituir-se com a país i com a societat»
ARA A PORTADA
Si la gran manifestació de 2012 serà recordada com el detonant del procés sobiranista, la Via Catalana ho serà per haver dinamitat definitivament els pactes de la Transició. L'arquitectura de l'Estat espanyol s'ensorra i en aquest context la Via és la proposta dels catalans per reconstituïr-se com a país i com a societat. Va molt més enllà d'una "transició nacional" gestionada des de dalt, i per això, a més del clam unitari per la independència, ha tingut múltiples accents, incorporant amb naturalitat inicatives com #EncerclemlaCaixa i envoltant hospitals i escoles públiques víctimes de le retallades. Tan és així que fins i tot hi han acabat trobant encaix aquelles famílies de l'esquerra que tradicionalment no s'havien sentit gaire interpel·lades per la Diada. En un altre àmbit, la Via ha desbordat els límits autonòmics, mostrant la vigència del projecte dels Països Catalans amb un ramal valencià que ni la Guàrdia Civil ha pogut aturar. També ha passat per sobre dels límits de l'oasi putrefacte, enduent-se per davant les maquinacions d'una classe política decadent, que en algun moment s'havia fet la il·lusió que podria domesticar el tigre. De moment això ha estat impossible, malgrat els esforços abnegats de l'establishment tertulià i els recels d'una part dels gestors de l'Assemblea Nacional Catalana, que probablement se sentirien més còmodes amb una Via més asèptica i controlable. Com a colofó, la tradicional manifestació de l'Esquerra Independentista ha estat més massiva que mai (30.000 persones), consolidant una fotografia de la Diada de 2013 de marcat caràcter rupturista.
Lluís Maria Xirinacs relata a La traïció dels líders com els pactes entre la dictadura i els lideratges polítics sorgits de l'antifranquisme van finiquitar les esperances de tota una generació en un canvi profund a tots els nivells. El procés de ruptura que impulsava l'Assemblea de Catalunya, amb un suport massiu al carrer, va diluïr-se en una seqüencia de renúncies el resultat de les quals fou una Transició borda, plagada de silencis i d'oblits, i trenta anys de democràcia (per dir-ho suau) imperfecta. Ara que tota l'estructura sorgida d'aquells pactes trontolla, cal ser conscients que més enllà del poble viu i combatiu d'Estellés, aquell que avui ha omplert els carrers de Via i de vida, hi ha la tenebra dels despatxos i la sordidesa dels ministeris. Per això cal desconfiar, més que mai i vinguin d'on vinguin, d'aquelles proclames que exigeixin fe cega en els nostres dirigents i proposin delegar la gestió del procés en les institucions o aparcar qualsevol debat social fins a l'endemà de l'estat propi. Dubtem també d'aquelles veus presenten la independència com un projecte tancat, sense espai per a la discrepància, els matisos i l'autocrítica. La recepta de Xirinacs era un altra: "romandre amorosament i orgànicament lligat al poble, acostumar-se a obtenir la força política mitjançant el voler del poble. Aquesta és la nostra infanteria imprescindible". Enterrem la "transició nacional", fem via cap a la ruptura i que no calgui dir "no era això".
Periodista i cooperativista, impulsor del digital Crític, especialitzat en periodisme d'investigació. He estat cap de redacció de la revista Enderrock i he col·laborat amb mitjans com la Directa, El Triangle, la revista El Temps i el diari El Punt Avui. Soc membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils i participo de l'observatori crític dels mitjans Mèdia.cat. He coordinat durant quatre anys l'Anuari Mèdia.cat dels silencis mediàtics.
Alta Newsletter
Iniciar sessió
No tens compte a Nació?
Crea'n un gratisCrear compte
Periodisme en català, gràcies a una comunitat de gent com tu
Recuperar contrasenya
Introdueix l’adreça de correu electrònic amb la qual accedeixes habitualment i t’enviarem una nova clau d’accés.