La decisió del Departament d'Educació d'avançar el curs escolar al 5 de setembre (el dia 7 en el cas dels instituts) ha revoltat els sindicats de mestres, que han convocat una vaga per als dies 15, 16, 17, 29 i 30 de març. És cert que la plataforma reivindicativa dels sindicats va més enllà dels aspectes estrictament laborals i es reclama al Govern un increment del PIB en educació i barrar el pas a noves retallades, temes que de ben segur conciten complicitats molt transversals en la societat catalana. Però el punt que ha desfermat el conflicte afecta essencialment el calendari laboral. 

Massa sovint el debat entorn l'escola obeeix a aspectes parcials de la realitat educativa. Certament, els interessos dels sindicats de mestres, les associacions de pares, els estudiants i el personal no docent són diversos i poden ser del tot contradictoris. El que implica el calendari a les aules és un d'aquests. Convindria que l'actual conflicte a l'ensenyament no s'enfoqués només des d'un punt de vista de condicions laborals sinó que comprengués tota la realitat pedagògica.   

L'actual torcebraç no s'entendria sense tot el que ha representat la pandèmia de sotrac i pèrdua també a les escoles. Un llarg període d'aules tancades per força ha creat més d'un esvoranc, no només en el pla pedagògic. El terreny perdut en l'aprenentatge ha estat enorme i s'entén que es vulgui recuperar. Des d'Educació s'ha insistit en què el canvi no implicarà ni més hores lectives ni més hores de feina.   

En tot cas, la decisió de la conselleria que dirigeix Josep Gonzàlez-Cambray ha tingut, si més no, la virtut d'obrir un meló que calia tastar. Ni que fos per encetar d'altres temes pendents que bateguen a les aules i que també generen controvèrsia. Com el que afecta als nous currículums, des de la pèrdua de pes (encara més) de matèries com la filosofia a l'original modificació d'algunes qualificacions, com passar del suspès a "assignatura en fase d'assoliment", que sembla un intent de dissimular el nivell de fracàs escolar.   

Com succeeix en molts altres àmbits, l'exigència sempre és per als altres. El col·lectiu de mestres té un paper sensible en la construcció de l'edifici social i està sotmès a molta pressió. Però també disposa d'uns mecanismes d'actuació i protesta que no estan a l'abast de molts altres sectors professionals, començant per la convocatòria d'una vaga llarga. Per això és tan important que sàpiguen triar bé aquesta gota que fa vessar el got de la seva paciència.   

Una aposta seriosa per l'educació no requerirà tant comparar-nos retòricament amb Finlàndia com afrontar de manera global tots els reptes d'una educació que sí que voldríem que s'acostés més als models líders de la UE. Aquí, la igualtat ha de conviure amb la meritocràcia si volem derrotar la mediocritat. Els mestres hi tenen molt a dir i, segurament, bona part de raó en moltes de les seves reivindicacions. Per força ha d'arribar el dia en què es basteixi un consens ampli sobre certa idea del que ha de ser l'escola catalana. Benvingut el debat.