Hi ha molt neguit a Brussel·les -és el mínim que es pot dir- sobre el futur de les relacions Unió Europea - Estats Units, en el segon mandat de Trump. Els encara comissaris europeus i els aspirants a ser-ho, aquests dies sotmesos a audicions al Parlament, s’expressen amb molta prudència. Més explícits podrien ser els has been, que ja no tenen la servitud del càrrec, però també es mostren discrets. Fins i tot Jean-Claude Juncker, que va ser president de la Comissió del 2014 al 2019, coincidint amb la primera administració de Trump (2017-2021).
En un aspecte, Juncker és com Trump: li encanta fer el número. En una cimera de la UE a Riga, el 2015, va saludar Viktor Orbán amb un Hello, Dictator! Però en una entrevista a Politico, ha estat bastant ambivalent. Preguntat sobre si les relacions UE-EUA empitjorarien, ha respost, entre rialles, que "realment no puc respondre aquesta pregunta, perquè no m'imagino que puguin empitjorar". Ara bé: aquesta frase pot ser interpretada en sentits diametralment oposats, segons el grau d’optimisme o de pessimisme de qui la interpreti.
En l’entrevista, Juncker ha afegit que els presidents dels Estats Units solen ser més amistosos amb Europa en els seus segons mandats, però que dubta que Trump respecti la tradició. Parla escaldat: en el passat va tenir discussions molt dures amb el republicà a propòsit de l’augment dels aranzels nord-americans. No van topar personalment, al contrari, però se n'han dit de grosses. Trump el tractà de brutal killer en una reunió del G-7 al Canadà. Ara, Juncker ha dit que Trump té "una ment incompleta i uns raonaments defectuosos", i que sempre ha vist la UE com una aliança "inventada pels europeus contra els Estats Units".
Juncker no creu que posi fi a la guerra a Ucraïna en 24 hores, com va prometre en campanya. En tot cas, ultra la possibilitat, molt més que probable, de futures guerres comercials, la guerra d’Ucraïna pot ser el primer motiu de confrontació entre l’administració Trump 2 i la UE. Macron, posant-se la bena abans de la ferida, va dir fa uns dies que "no s'ha de decidir res sobre Ucraïna sense els ucraïnesos ni a Europa sense els europeus". Això, per desgràcia, expressa més un desig que una realitat.
En aquest sentit, durant la campanya de les presidencials nord-americanes, el primer ministre polonès, Donald Tusk, va fer una piulada una mica críptica, però premonitòria, a X. Deia així: "S'ha acabat el temps de la subcontractació geopolítica". Volia dir que Europa ja no es podia permetre el luxe de deixar la seva defensa subcontractada als Estats Units, fins i tot amb Kamala Harris de presidenta.
Ara, amb un Trump reelegit, Tusk diu que a Europa hi ha un "nou paisatge polític". I, en efecte, els contorns d’aquest paisatge, de moment encara imprecisos, semblen anar-se dibuixant. A un costat hi trobem el primer ministre hongarès, Viktor Orbán, que diuen que va celebrar amb vodka la victòria de Trump, i que cerca l’entesa amb Putin. A l’altre costat apareix Tusk, que vol "coordinar activament els països que comparteixen el mateix punt de vista sobre la situació geopolítica i transatlàntica, així com sobre Ucraïna". Semblen respondre a la crida Letònia, Estònia, Lituània, Finlàndia, Suècia, Noruega, Dinamarca, i Islàndia.
Els dirigents dels altres països, grans i petits, van situant-se, inquiets, en una gradació que va de la intranquil·litat extrema a la prudència. Alemanya forma part dels més esverats, amb una situació econòmica i política molt fràgil, i unes eleccions anticipades previstes per al pròxim mes de febrer. França sembla trobar-se també en un punt mort, amb la dreta radical a l’alça i les esquerres absurdament dividides. L’eix francoalemany sembla una cosa remota, del passat. El Regne Unit, amb un govern laborista, es troba també en una situació difícil: fora de la UE i amb un president del seu gran aliat, els EUA, que no dissimula l'hostilitat. A Itàlia, Giorgia Meloni farà equilibris, etc.
Aquest nou paisatge europeu és encara imprecís i movedís. L’únic que sabem del cert és que, com deia la cançó de Bob Dylan, "els temps estan canviant". Fa 60 anys, aquella cançó es convertí en un himne pels drets civils, la justícia social, les llibertats. A diferència d’aleshores, ara el vent del canvi sembla bufar cap a la dreta i cap enrere. Per exemple: a l’Europa d’avui, dir que "el primer serà l’últim" (com cantava Dylan) sona més a pronòstic de declivi que a himne de progrés.
No n’hauríem de treure conclusions equivocades. Entre les il·lusions dels anys 60 del segle passat i els temors d’ara, hi ha un punt de coincidència: la creença que els canvis venen històricament predeterminats. Aquesta creença és falsa i una font permanent d’errors. El futur d’Europa és aleatori i no depèn de cap llei històrica ni de cap procés fatal i incontrolable.
"On hi ha perill, creix també el que salva". Aquest vers de Hölderlin és citat sovint pels qui apel·len a l’optimisme de la voluntat contra el pessimisme de la intel·ligència. No és un recurs conhortador sinó que expressa una veritat dialèctica. Les crisis d’avui, la reelecció de Trump, els actuals vents de dreta, són un xoc, un revulsiu. Poden ser el catalitzador d’una nova resposta europeista i d’una nova generació política a Europa. Toquem fusta, però no ho deixem en mans del destí. És l’hora, més que mai, de fer política europea.