La Clàudia Pujol fa esment d’un text de Ramon Muntaner, el cronista dels Almogàvers, sobre la força de la unitat, que els espanyols coneixen bé: “La mata de jonc té una força que, si tota la mata lligueu ben fort amb una corda, i tota la voleu arrencar ensems, us dic que deu homes, per molt que estirin, no l’arrencaran, encara que alguns més s’ hi posessin; i si en traieu la corda, de jonc en jonc l’ arrencarà tota un minyó de vuit anys, que ni un jonc no hi quedarà”. Si vols un objectiu, si prioritzes un objectiu, la independència de Catalunya, cal anar units. Si vols que les eleccions siguin plebiscitàries, si vols que contestin “sí” o “no”, hem d’ anar junts el bloc del “sí”. Sense preguntar al del costat si és de dretes o d’ esquerres, o corrupte de facto o projecte de corrupte. Podem anar-hi plegats o no anar-hi. Els que volen una Catalunya sotmesa, els del “no”, segur que hi van.

Ara, no n’ hi ha prou amb la unitat. Cal fer-ho creïble i actuar amb determinació. Fer-ho creïble vol dir posar polítics a la llista. Per cert, tots som polítics quan fem acció política. Hauríem de dir representants de partits polítics. Forma part de la vida adulta saber prioritzar. Res més creïble de la voluntat transversal del desig de sobirania, que una llista que hagi guanyat el plebiscit formada per tot el ventall polític i civil. Tots els líders dels tres partits que s’autonomenen independentistes i tots els líders de les tres associacions civils –ANC, Òmnium i AMI- han d’anar a la llista.

Ens cal aquesta credibilitat per ajudar al reconeixement internacional. Però tampoc n’hi ha prou amb la credibilitat. Cal determinació. Però no per fer estructures d’estat durant mesos sinó per trencar, desconnectar, alçar el cap i estimar-te, declarar la independència de facto. Determinació per guanyar primer a les urnes i després al parlament i després als despatxos.

I per guanyar ens cal imaginar el que ara és una ficció. I ha de ser una ficció col·lectiva.  Aquesta ficció però té una vessant tangible, que és econòmica. I és de tal magnitud el dèficit fiscal que patim que qui no vulgui la independència d’aquest país no estima Catalunya. I està en el seu dret de no estimar-la i voler seguir pagant la festa de l’ estat espanyol. El mateix dret hi tenim els que la volem lliure per construir un estat modern on ja no caldrà ser mesquí per sobreviure.

Per cert, i ara que estant discutint el cartipàs municipal a Barcelona, que li preguntin a l'Alfred Bosch perquè continua sent diputat al Congrès espanyol i regidor a l'Ajuntament. Pot-ser és per aquest tipus de coses que ens veiem ara empesos a “fer llistes sense polítics en actiu”.