Pla de Lledoners. Dimarts 1 d'octubre. Falten un parell d'hores perquè s'iniciï l'acte de commemoració del segon aniversari del referèndum de 2017 que organitza l'ANC i es vol transversal (malgrat que un partit fa un acte similar a uns cinc quilòmetres de distància).

Si no fos per la presó que engabia mig Govern legítim la postal seria bucòlica. Un escenari amb una banda de música voluntària fent versió del Yellow Submarine, senyores que traginen cadires plegables, grups de veterans que fan pícnic tot fent temps. Els mitjans anar posant càmeres i tot el sidral. De sobte un senyor amb calça curta reconeix a un/una polític/a "perquè t'he vist a la tele". S'inicia la conversa afable que es basa a donar-se ànims mútuament. El senyor, que porta una bandera estelada ben grossa, demana (més aviat exigeix) a el/la polític/política que sobretot, sobretot, el que cal ara és unitat dels partits independentistes.

I aquí ja toquem os. A veure el/la polític/política està avesat/da a la discussió i va trampejant però la insistència del senyor del bigoti que va amb calça curta i mitjons negres fins a mitja canya comença a fer-se pesada. I ara venen els noms. Aquest senyor critica a certes persones del Govern, a certes persones del partit tal, als altres perquè com que són tan radicals segur que no s'hi avenen. Amb educació i prestància el/la polític/política replica al senyor ja citat que "la gent vota als que no volen unitat". El senyor del bigoti que va amb calça curta i mitjons negres fins a mitja canya que porta unes ulleres de pasta li dona la raó a el/la polític/política.

I aquí ve la bona: "Jo els voto", replica. Ah, i la unitat? És el que vol el senyor del bigoti que va amb calça curta i mitjons negres fins a mitja canya que porta unes ulleres de pasta i un cartell d'unitat, però seguirà votant a qui vota. El somriure glaçat del/la polític/política mentre s'acomiada és mortal de necessitat. Quina esquizofrènia tan deliciosa i subtil, i acceptada. Escoltar de resquitllada aquesta conversa va ser força il·luminador.

Periodistes, polítics, analistes, potser tots plegats hauríem de parar un moment la pilota i veure qui ens envolta. Perquè potser estem jugant a futbol quan els altres juguen a handbol. Hi ha pilota, hi ha porteries, però no és ben bé el mateix. I a l'inrevés, la ciutadania, tots, hauríem de fer jugar als nostres representants al joc que toqui. No val demanar peix quan et ve de gust un filet de porc.

Els crits d'unitat són sovintejats. Però ara resulta que la unitat és una altra cosa. Va segons la casa. A la casa del costat sembla que la unitat no és anar tots plegats junts per un objectiu. Es tracta de voler arribar tots al mateix objectiu. O sigui, no anem a sopar plegats, ja ens veurem allà al restaurant si de cas. I d'altres defensen que la unitat és agafar els seus amics i anar al bar de davant a fer unes canyes, que ja soparan alguna cosa a qualsevol lloc. Així doncs, no demaneu unitat si no la voleu. I si la voleu, doncs a sumar.