La millor manera de tapar un titular és produint un titular més gros, i això és el que demostren les casualitats que ens sorprenen actualment. Dimiteix un ministre empanamat i s’actua contra Manos Limpias (mira que fa temps que hom deia que d’on li sortien les misses); es parla de l’Ajuntament de Granada i s’engarjola again Mario Conde. El sistema, transmutat en supervivència del PP, es defensa de forma agònica. A aquest sistema li convé la ja pràcticament impossible gran coalició: la dansa d’esquelets dins l’armari del PP ho fa inassumible per C’s, malgrat les ganes, i no diguem el PSOE. A l’esquerra, la competència per l’hegemonia de l’espai fa que sigui difícil col.laborar: Podem s’estima més esperar el pròxim bus, en forma d’eleccions, i intentar passar davant de bracet amb IU. Ja desfilarà, davant la seva porta, el cadàver polític de Pedro Sánchez.

Ja es veu que ningú està pensant en el bé comú, per més que el discurs vagi per aquí. Estan pensant en la consolidació d’un espai polític i d’una posició avantatjosa per la pròxima legislatura, a més a més d’en la salut personal del líder. És la manera convencional de fer política quan no hi ha coses greus en joc. És a dir, no és el que requereix un moment en què s’imposa la regeneració política de l’Estat (corrupció inclosa) i la reconstrucció de la cohesió social. Parlo d’Espanya. Si mirem cap a casa, les pulsions que s’hi belluguen són les mateixes. Posats davant noves eleccions, el sobiranisme central hauria d’anar unit en una formosa llista compartida. No governen junts? Doncs que ens representin junts a Madrid!

Què s’hi guanya amb dues llistes? En primer lloc, i fonamental, que el relat guanyador se’l quedi Podem: refarà la victòria i ens la passejarà davant del nas tantes vegades com vulgui amb el benentès que el relat guanyador suma. En segon lloc, demostrar que ERC té avui més múscul que allò que queda de CDC. Ja ho sabem, això. I, un cop demostrat, què fem? Canviem de president? Entorpim la política del govern? Ens barallem de pura suficiència? La feina a fer a Madrid és tan minsa que no hi ha raó perquè tot això que he dit passi. Excepte una: consolidar l’espai polític i guanyar l’hegemonia del sobiranisme. Com si els estéssim en una circumstància convencional. Com si fóssim cecs.