Les crides a la unitat són freqüents entre la parròquia política i la no tan política, sobretot quan van mal dades. Ara mateix, diversos partits independentistes s’estan movent per fer un bon paper i demostrar que, en contra de la lectura que van fer alguns en les darreres eleccions, la gent de l’estelada conserva el sex appeal. No ho trobo cap imbecil·litat, sobretot si la cosa funciona i els resultats acompanyen. De fet, juraria que bona part del món sobiranista ho veuria amb molta simpatia.

La dèria unitària pot ser molt saludable, sobretot quan es té en compte que es tracta d’un mètode, i no pas d’una finalitat en sí. Quin és l’objectiu darrere la unitat? Simplement estar juntets? Fer amics? O reunir forces amb unes intencions determinades? El dilema no seria tant si cal unir-se o no, sinó on volem anar a parar tots plegats. Això és especialment important en el cas dels separatistes perquè, com la paraula indica, el separatisme es basa en l’anhel de separar-se d’alguna cosa (d’Espanya, en el cas que ens ocupa). És evident que podem unir-nos per separar-nos de l’estat, però no podem sacralitzar la unitat i quedar-nos tan amples. Cal justificar-la.

La unificació sol tenir una conseqüència inevitable; tendeix a rebaixar els propòsits al mínim comú denominador. Pactar per la banda alta és molt complicat, i poques vegades s’ha vist que el radical i extrem aconsegueixi imposar la seva fita al moderat i prudent. Aquesta podria ser una altra lliçó a extraure dels governs tripartits, i ja en van unes quantes. Anar a buscar “les coses que uneixen a la gent” ja sabem què vol dir. Significa trobar-se altre cop tots amuntegats a la banda baixa.

L’Estatut unia tot un poble, i ara sembla que el concert econòmic ens ha de tornar a unir. A més, aquestes propostes defugien, i defugen, aquells anhels maximalistes que, diuen, només poden frustrar el personal. Aquests eren els arguments que s’esgrimien fa uns anys, i que ara, per sorpresa meva, torner a reflotar, quan s’ha demostrat que un projecte de suposada unitat i de possibilitats també podia acabar generant lluites de germans i una decepció sideral.

Potser això passa perquè oblidem que en la unió i el pacte s’hi generen sacrificis, i se sol exigir un preu que sovint paguen els mateixos, o sigui els que anirien més lluny. També oblidem que si hi ha gent que aniria més lluny és perquè l’estat actual de coses, el que podríem anomenar el malestar de l’autonomia, ja ha provocat una desunió i una frustració considerables. Per què, doncs, premiar els que es volen quedar on som, i castigar sempre els que voldrien avançar? Massa vegades s’ha fet servir l’ideal de la unitat no ben bé per millorar, sinó per castrar aquells que no accepten els termes –sempre baixos- de la unió.

Quan els partits independentistes vulguin trobar escenaris comuns, trobo que haurien de fer-ho amb perspectives ambicioses, i no per matar la trempera dels més audaços. Ja sé que costa, però estaria bé posar l’accent en què es vol i no pas en qui ho vol. Aniran a perseguir un referèndum? Encara que es tracti d’una cita municipal, tal cosa sabem que és possible. O potser una proclama? O mesures lingüístiques? Amb qui faran govern? Per assolir el què? Per una vegada, i sense que els tremoli la mà, els recomano que pactin per dalt. Una mica d’atreviment i d’ambició, companys. No crec que els faci cap nosa. En tot cas, no hi perdran més del que ja han perdut pel camí.